No hi ha secundari amb més portades que Pedro Rodríguez. De fet, des de dimecres no existeix cap futbolista més enllà del canari que hagi estat capaç d’aglutinar el que a Anglaterra han anomenat els cinc grans títols: un mundial, una Eurocopa, la Champions League, l’Europa League i la sempre preuada Premier a les illes. I per no fallar als bons costums, l’extrem de Santa Cruz de Tenerife ho va fer elevant la seva condició de gregari a protagonista, demanant la seva part de glòria al seu futbolista franquícia. Com va fer al seu dia vestit de blaugrana amb Leo Messi, aquesta vegada el pòster el va compartir amb Eden Hazard, clavant una xinxeta més en el mapa d’un continent que coneix de sobres la història d’un futbolista a qui Pep Guardiola va rescatar d’un exili que semblava cantat a les profunditats del futbol per situar-lo a l’epicentre de l’equip més impactant que el planeta hagi vist en els últims temps. Sempre apareixent des de l’ombra, però fent-ho amb la força dels grans. Des de Wembley fins a Bakú, passant per Mònaco o Tblissi, marcant en totes les finals que ha disputat com a titular i afegint a la seva geografia una diana agònica a Abu Dhabi que va permetre al Barça conquerir el mundial de clubs del 2009. Sense la seva contribució, el món no recordaria aquella tarda en què Leo Messi va marcar un gol amb l’escut del Barça per tombar un resistent Estudiantes de la Plata.

Una dècada després i ja despullat del diminutiu al seu nom, d’aquell Pedrito amb què va aparèixer un dia sobre la gespa del Camp Nou sense fer la impressió que hagués de quedar-se durant molt de temps, ha canviat tot i alhora no ha canviat res. Pedro va haver de renunciar a la samarreta del Barça per buscar un nou entorn el 2015, un nou equilibri al Chelsea que no li ha despenjat el cartell de secundari, però que tampoc li ha tret l’aurèola de les grans nits.

Tampoc les cicatrius, una dècada instal·lat entre els millors i les medalles penjant del coll han restat humilitat a un futbolista de virtuts intactes, de treball sigil·lós, d’intensitat innegociable i d’una il·lusió encara latent. “La pressió sempre se sent, la tensió és una cosa que no es pot eliminar abans d’una final”, va proclamar en la prèvia del desenllaç de l’Europa League un Pedro ja de 31 anys, amb 25 títols a la butxaca, però amb la mateixa disciplina del primer dia, la mateixa que l’ha dut a empènyer Willian Borges, reclam d’Ernesto Valverde per reforçar el Barça l’estiu passat, a una situació de competència latent en el front d’atac del conjunt londinenc. Tant, que el dia de la final Maurizio Sarri no va dubtar a posar el seu destí en mans de l’exblaugrana, que en una final jugada enmig d’un ambient boirós, quasi sense aficionats anglesos desplaçats a l’Azerbaidjan i amb l’afer Mkhitaryan restant seriositat a l’assumpte, va ser més despert que ningú, com de costum, i va despullar els tres centrals de l’Arsenal amb un moviment invisible fins al cor de l’àrea des d’on va poder executar Petr Cech, immortalitzant de nou la seva silueta a les portes de l’Olimp. Perquè Pedro és així, constant en l’esforç, impermeable a contextos i, sobretot, infal·lible en finals. Encara que el seu nom no ocupi un lloc preferencial en les prèvies, sempre acaba compartint titulars a les cròniques.