Un mundial obert

Però amb el futbol femení en ple auge arreu del planeta, la copa del món de França es presenta més oberta que mai, precisament amb la selecció amfitriona com a gran candidata a destronar els Estats Units. I això que el combinat del gall té un historial força pobre, amb tot just una quarta posició en el mundial del 2011 i sense haver superat mai la barrera dels quarts en l’Eurocopa. Però amb l’Olympique de Lió, el gran dominador europeu pel que fa a clubs, el futbol francès no ha parat de créixer els últims anys i arriba al seu mundial amb l’objectiu de repetir la gesta del combinat masculí en la copa del món del 1998 i alçar el trofeu per primera vegada.

Més enllà de les bleues, entre les altres favorites a disputar el títol hi ha Anglaterra, semifinalista fa quatre anys i una altra de les seleccions europees que més han crescut en la darrera dècada, i les aspirants habituals: la bicampiona Alemanya (2003 i 2007); el Japó, finalista en les dues darreres edicions (i campió el 2011) i que combina una plantilla amb jugadores experimentades i la irrupció de la nova fornada de talent, i el Brasil, que arriba en un moment de forma desastrós –nou derrotes seguides– però que mai pot ser descartat tenint en compte la presència de futbolistes com Marta (33 anys), Cristiane (34) i Formiga (41), en la que podria ser la seva darrera participació en un gran torneig.

Espanya somia en gran

Però en una competició curta, el marge per a la sorpresa és ampli i aquí s’obre un horitzó per a seleccions com l’espanyola, que ja ha demostrat a còpia de bons resultats la seva millora en els últims anys. De fet, Espanya arriba a la que tot just és la seva segona participació mundialista amb unes sensacions immillorables després de la bona imatge mostrada pel combinat entrenat per Jorge Vilda en els partits de preparació del mundial.

En tot cas, però, el combinat espanyol afronta la cita sense haver guanyat encara cap partit en una fase final després de fracassar estrepitosament en el seu debut el 2015. Aquella decepció va desencadenar un motí de les jugadores, que al·legaven una mala planificació de la concentració i una escassa preparació dels partits, i finalment va acabar forçant la dimissió del seleccionador Ignacio Quereda després de 27 anys en el càrrec. El seu lloc el va ocupar Vilda, provinent de la sub-19, que en aquests quatre anys ha aconseguit fer madurar un equip eminentment jove i fonamentat en la base de les jugadores del Barça, i donar entrada a algunes de les joves integrants de la nova generació de futbolistes que tants èxits han aconseguit en les categories inferiors els últims anys. Així, Espanya arriba en el punt òptim i amb fam d’èxits, tot i que haurà de superar els obstacles d’un sorteig que no les ha afavorit ni en la fase de grup ni en els possibles emparellaments. “Amb diferència, ens ha tocat el grup més difícil del mundial”, no s’ha cansat de dir el tècnic espanyol. Sigui com sigui, però, el conjunt espanyol s’ha guanyat a pols ser considerat un dels aspirants i possible revelació, una etiqueta que comparteix amb seleccions com la d’Austràlia o la vigent campiona europea, Holanda.