Els seus fonaments són tan febles que per poc que bufi el vent allò que intenta construir li torna a caure sobre els peus. I ja fa temps que l’Argentina intenta fonamentar els seus èxits sobre terra cremada, sobre un únic pilar que, per fort que sigui, per molt que es digui Leo Messi, s’acaba trencant. Un rere l’altre, des de Maradona fins a Scaloni. Des del déu de tots els argentins fins a un entrenador amb el carnet acabat de sortir del forn, passant per Sabella, Martino, Bauza o Sampaoli.

Són molts els que ho han intentat. I cap d’ells amb la pilota com a aliada. Els que han arribat lluny ho han fet a batzegades, sense cultivar una personalitat a l’altura de la potència que aspira a ser l’albiceleste.

I un estiu més, l’Argentina haurà de jugar des de l’angoixa, amb el cor encongit i des de la necessitat que li genera la derrota inicial contra Colòmbia (0-2), la més consistent en una estrena en una copa Amèrica per al país, la primera des del 1979 i en una tarda de Salvador de Bahia que desenterra els problemes de sempre. “La selecció no va jugar ni per a Messi ni per a ella mateixa”, escrivia ahir el diari Olé, que línies abans havia plasmat el gust de la derrota amb una màxima sense matisos. “Pitjor impossible”, va escriure el diari esportiu argentí, en unes sensacions condensades en una primera meitat en què l’Argentina va ser una ombra, incapaç d’agrupar-se a partir de la pilota, ofegada en pilotades perquè Messi i Agüero guanyessin la partida a dos gegants com Davinson Sánchez i Yerry Mina i amb alguns futbolistes molt per sota de l’expectativa. Com Ángel di María, substituït al descans, just abans que els gols de Roger Martínez i Duvan Zapata fulminessin els brots verds que semblava haver cultivat l’equip de Leo Messi.