“M’he obert l’anus en l’última jugada.” I de sobte, la frase de Javier Mascherano definint la darrera acció de la semifinal del mundial del 2014, quan va frustrar un xut d’Arjen Robben, es va convertir en bandera de la selecció argentina i tret diferencial d’un cicle en què El Jefecito, acostumat a actuar de central en el Barça, tornava als orígens quan s’enfundava l’albiceleste. Al país dels menotistes i dels bilardistes, en el qual la posició del que ells anomenen un cinco, el mig centre, marca el tarannà de tot un equip, el seu rol va ser definitori de tota una era, en què amb Messi com a bandera, l’Argentina sempre va parlar d’urgència, d’esforç, de la necessitat de posar-hi testosterona com a gran antídot a les adversitats. Aquí Mascherano, sacrificat com pocs, va ser símptoma de dues direccions, d’una selecció capaç de sobreviure a una tempesta constant per acabar disputant tres finals, i alhora d’un equip escàs de discurs, en què aquell tackle en l’últim instant feia de la improvisació la seva forma de vida.

Prescrit Mascherano, l’Argentina continua divagant entre idees, incapaç d’escollir un camí, amb un Lionel Scaloni que viu a cop de volant retocant l’equip a cada minut. Però d’entre el caos que regna sota l’esperança de Messi, hi ha hagut un patró constant, un mínim canvi cultural en la presència de Leandro Paredes (San Justo, Argentina, 1994) com a eix argentí al mig del camp. Amb el migcampista del PSG, existeix un gest d’intentar canviar el tackle per la passada, canviar la idea de blindar l’esquena del 10 amb múscul per un futbolista capaç de trobar-lo entre línies, d’oferir-li una construcció més neta des del darrere. Encara que poc arrelat i no gaire acompanyat pel col·lectiu, Paredes canvia la destral pel pinzell i reconcilia aquells que interpreten la posició del mig centre com un futbolista que té el futbol més a prop del cap que del cor. “Paredes ha de ser el mig centre de la selecció, és el futbolista capaç d’aportar equilibri defensiu i alhora gestació del joc, que és fonamental”, ha indicat fins i tot Fernando Redondo, icona albiceleste en aquest rol: “Aquí el més important és trobar Messi en situacions d’avantatge, i Leandro té aquesta capacitat per fer-ho”, ha reiterat l’exfutbolista del Real Madrid sobre un Paredes que va créixer sota la custòdia de Juan Román Riquelme en el Boca Juniors, amb formació de mitjapunta, i que, exportat molt aviat rumb a Europa, sense temps de madurar, es va endurir en el futbol italià, convertint-se en un futbolista capaç de jugar en un rol més endarrerit. “Ara és un jugador molt intel·ligent i molt capaç de filtrar passades, d’enllaçar amb la zona d’atac”, ha reconegut recentment Thomas Tuchel, que va instar a pagar 50 milions d’euros al Zenit per instal·lar-lo a París en el mercat d’hivern passat, impulsant encara més la carrera d’un migcampista que no va ser a Rússia 2018, que canvia ideològicament el mig del camp de l’Argentina i que, juntament amb Giovani Lo Celso, ha protagonitzat els minuts de més lucidesa de l’albiceleste en la copa Amèrica. “Quan tenim el partit controlat, aquest tipus de migcampista ens mou l’equip”, ha reconegut Scaloni, que contra Veneçuela té previst modificar una vegada més el funcionament del seu equip, fent entrar futbolistes de més dinàmica física, com Acuña, però que aparentment mantindrà Paredes com a eix central de la nova albiceleste.