Futbol internacional

Futbol internacional

Martino paga amb fets

Campió de l’MLS i de la copa d’Or, el Tata ha recuperat el somriure després del seu pas gris per Barcelona i d’un adeu accidentat a l’Argentina

El de Rosario ha aconseguit un suport força unànime en una selecció asteca sempre volcànica

Fidel a la seva manera d’anar per la vida, Gerardo Martino (Rosario, Argentina, 1962) va entendre que les paraules no eren la millor manera de sufocar les frustracions. Que als fets, se’ls combat amb fets. I superat el dol de no haver pogut domesticar un gegant com el Barça i d’haver-se quedat a les portes de conquerir un títol amb la selecció argentina durant dos estius consecutius (2015 i 2016), ofuscat per dues tandes de penals contra Xile i pel caos existent en el futbol argentí, el Tata ha estat capaç de tornar a degustar el joc.

Honest a l’hora de fer un pas al costat a Barcelona i davant el temor de posar en perill la seva dignitat al capdavant de l’albiceleste, el tècnic de Rosario va optar per parlar poc, allunyant-se del focus mediàtic, i recuperar la il·lusió encara que fos en un context alternatiu com el que presenta l’MLS, on els partits no són a vida o mort, on la paraula fracàs té molts atenuants. I encara més a l’Atlanta United, un club de poca volada, fundat el 2014 i on Martino va gaudir de la millor teràpia: tranquil·litat per treballar, passió per construir un projecte de zero i la recompensa de l’èxit en forma del primer títol de lliga de la història de la institució, conseqüència d’un equip vertical i d’una política de fitxatges que l’argentí deixa com a herència a una competició acostumada a fer de cementiri d’elefants amb exemples vigents com els d’Ibrahimovic, Schweinsteiger, David Villa o Wayne Rooney, entre molts d’altres. El Tata, en canvi, va elevar el nivell d’Atlanta modificant la mirada del club, convidant-lo a fixar-se en jugadors emergents com Miguel Almirón (Lanús) o Ezequiel Barco (Independiente), una fórmula que va ensenyar la franquícia de la capital de Geòrgia a caminar i que ha posat dempeus un Martino de nou amb l’orgull i l’empenta per agafar el timó d’un projecte com el que li ha presentat Mèxic, país no sempre instal·lat en el centre del panorama mundial però amb una idiosincràsia molt pròpia i una pressió a l’altura dels clubs o les seleccions amb més solera.

Els silencis del passat ara cobren vida. “A Barcelona vaig experimentar un salt massa gran. Hi havia tot un món que jo desconeixia. Després de passar també per la selecció argentina ara em sento més madur, més preparat per a aquest repte”, va pronunciar el Tata en la seva presentació com a tècnic del Tri, càrrec en el qual ha hagut d’aterrar contra rellotge, però amb una calma i una claredat d’idees que ha generat una unanimitat inaudita entre el públic mexicà, que per exemple martiritzava el seu predecessor Juan Carlos Osorio pels constants canvis de sistema i per una rotació enèrgica dels seus futbolistes. En tan sols tres mesos, en canvi, Martino ha donat al públic un equip recognoscible, amb una tasca intensa de reconeixement del terreny, assistint tant ell com membres del seu cos tècnic a partits del campionat mexicà, a entrenaments dels clubs locals per presentar-se i sabent minimitzar inclemències importants en el seu primer títol oficial, com la lesió d’Hirving Lozano i les absències de Carlos Vela i el Chicharito Hernández per voluntat pròpia. El 4-3-3 com un patró de joc constant, la presència del prometedor Edson Álvarez (21 anys) com a eix del joc davant dels centrals, l’aposta per extrems incisius com Uriel Antuna (21) i Rodolfo Pizarro (25) i la humilitat per bandera ha estat la recepta del Tata. “Sé que en edicions anteriors Mèxic ha guanyat la copa d’Or amb suficiència, però també en d’altres ha perdut contra seleccions com Costa Rica o Hondures”, va reiterar el de Rosario durant un torneig en què a Mèxic no li ha faltat sacrifici per derrotar Costa Rica en la tanda de penals dels quarts i Haití en la pròrroga de les semifinals per acabar conquerint el títol amb el seu gran rival en la Concacaf, els Estats Units. “La millor manera de començar. Cal recordar que Martino va assumir el repte amb poc temps de marge abans de la copa d’Or. Ara tindrà temps de seguir construint amb tranquil·litat. L’hem encertat absolutament amb la seva tria”, ha explicat el president de la Federació Mexicana, Yon de Luisa, que tenia una llista de 24 candidats entre els quals van escollir el Tata. “Sabíem que venia un molt bon entrenador, però ara també sabem que bé que treballa en la vessant humana, una faceta que a aquest nivell és tan important com la tàctica”, ha defensat Andrés Guardado, un dels líders d’un vestidor que va evidenciar la sintonia amb el nou entrenador convidant-lo a aixecar el títol de la copa d’Or, el primer trofeu per a l’argentí, que derrotat en tres finals de la copa Amèrica en el passat (dues amb l’Argentina i una amb el Paraguai). “Va ser un gest que em va emocionar i que valoro moltíssim”, reconeixeria posteriorment el Tata, un home de fets.

10
partits
ha dirigit Martino a la selecció mexicana, amb un ple de victòries (contra Costa Rica va imposar-se en la tanda de penals i contra Haití en la pròrroga). A més, el conjunt asteca ha aconseguit per primera vegada en la història quatre victòries consecutives contra seleccions sud-americanes (Xile, Paraguai, Veneçuela i Equador).
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.