Per algú com Victor Osimhen (Lagos, Nigèria, 1998), el camí fa pujada des del simple trajecte que separa la seva ciutat natal, la metròpoli més poblada d’Àfrica, amb Abuja, capital administrativa de Nigèria i on la federació de futbol organitzava proves per captar talent enmig de la inacabable població del país. “Per a molts d’aquest nois, només venir fins a Abuja ja era una aventura gens senzilla”, relata Emmanuel Amunike, seleccionador nacional sub-17 entre el 2014 i el 2017, període en què va descobrir l’actual davanter del Lilla, enmig d’una voràgine de preadolescents a la recerca d’un somni. “Hi havia dies en què teníem fins a 1.000 nens a prova, estàvem de set del matí a cinc de la tarda. Però la idea és que tothom tingués la seva oportunitat”, rememora l’exblaugrana, conscient de la dificultat d’estructurar el talent en un país especialment caòtic i de la dificultat de polir-lo. “En aquestes proves el que buscàvem era la qualitat natural dels futbolistes, sabent que després calia ensenyar-los a col·locar-se i a interioritzar conceptes. Molts d’ells venien d’acadèmies on és difícil que tinguessin assumit tot això.”

Primer, transcendir entre milers de nens. Després, superar la prova òssia que garantís que tenien l’edat adequada i, finalment, escurçar el procés d’aprenentatge futbolístic que els separa d’altres països del planeta, on els nens reben una instrucció tàctica des que comencen a xutar una pilota. “A mi m’agrada posar-los l’exemple del lleó, que és molt fort, però és lent. Per caçar necessita organitzar-se, fer les coses amb una estructura. Per als joves jugadors nigerians és important entendre això, que no val només saber controlar una pilota”, continua Amunike. I encara que Osimhen suma una velocitat notable a una fortalesa física important, el seu èxit també du una bona dosi de cervell, primer amb la capacitat que va tenir Amunike per conjuntar del no-res un equip en què també brillava Samuel Chukwueze (Vila-real) i que es va proclamar campió del món sub-17 el 2015 a Xile. I després per la mentalitat que va requerir en el seu desembarcament a Europa, directament des de l’Ultimate Strikes Academy de Lagos fins al Wolfsburg, on pràcticament no va tenir protagonisme. “Alemanya per a mi va ser dur, hi havia gent que va començar a qüestionar el meu potencial i em va empènyer a tenir dubtes de mi mateix”, ha reconegut l’atacant.

“També va tenir el problema que el van posar bastant a la banda, on a ell no li agrada gaire, i que en la Bundesliga et reclamen rendiment des del primer dia, quan Osimhen potser necessitava una mica de paciència”, analitza Javi Martos, qui seria el seu capità mesos després en el Charleroi. “Un club, a més, que té la fama de recuperar talents que potser no han acabat d’esclatar. Aquí sí que va tenir aquells 5 o 6 partits seguits per entrar en una dinàmica”, continua el futbolista format en el Barça sobre un Victor Osimhen de qui també destaca una mentalitat de ferro. “Òbviament és un futbolista potent i amb una velocitat espectacular, però el que més crida l’atenció és el seu caràcter. Jo diria que té una ambició similar a la de Diego Costa però més focalitzada. Per exemple, és un noi molt agressiu jugant, que li agrada el cos a cos, però després a mi em tenia un respecte espectacular. I això que jo era un capità bastant dialogant”, diu Martos sobre un atacant amb un motor de cilindrada inacabable i que, una vegada s’ha posat a fer gols a Europa, sembla no tenir aturador. En va convertir 19 en 34 aparicions amb el Charleroi, fet que li va valer el seu fitxatge pel Lilla, ni més ni menys que per omplir el buit deixat per Nicolas Pépé i Rafael Leão. Però aquesta vegada l’expectativa no sembla un problema per a l’ariet nigerià, que ha fet 6 dianes en 7 partits de la Ligue 1 al nord de França. “Davant de la porteria té una determinació tremenda i en cursa és un jugador difícil d’aturar, molt potent”, indica Amunike. No ha passat tant des d’aquelles proves a Abuja, però Osimhen sembla haver completat l’aprenentatge del lleó.