Ni gols ni espectacle. Més respecte que passió. Una nit sense la picantor dels derbis en què l’Atlético i el Real Madrid es van examinar, es van ensumar, però no es van arribar a agredir de veritat, i van acceptar les taules com a mal menor en un moment embrionari dels seus projectes. I si algú va aixecar la mà per reivindicar la grandesa d’un derbi madrileny, va ser Jan Oblak, que com de costum va fer la seva feina de manera impol·luta, frustrant les dues arribades que va tenir el Real Madrid, una per part, amb dues aturades que continuen alimentant la seva candidatura a millor porter del món.

Més enllà dels punts, el derbi havia de ser un termòmetre del moment en una ciutat convulsada pel pas de l’estiu. A l’Atlético per una revolució controlada, per l’afany de reciclar un dels equips més guanyador de la seva història i injectar sang nova, amb João Felix com a bandera del canvi. Al Real Madrid, per la necessitat de redimir una temporada pèssima i de dotar d’il·lusió el segon projecte de Zinédine Zidane a la Castellana. El conjunt madridista havia hagut de veure les orelles al llop per reaccionar, després d’una pretemporada de fireta i d’uns primers partits oficials que van fer disparar les alarmes del Santiago Bernabéu. Però després de tocar fons al Parc dels Prínceps, arromangar-se al Sánchez Pizjuán i doblegar l’Osasuna, amb una dinàmica col·lectiva molt més potable, el Madrid va poder visitar la casa del veí amb l’autoestima restablerta.

Incentivat segurament per aquesta millora en solidaritat i entrega dels seus, Zidane va preferir vestir el seu mig del camp, sempre amb Casemiro i Kroos com a columna vertebral, amb la presència d’un jugador del dinamisme de Fede Valverde en detriment del talent més reposat de James Rodríguez. Amb una tria de la mateixa naturalesa, Simeone es va refiar de Thomas Partey per muscular el mig del camp i va entregar-li el carril esquerre a Vitolo, jugador de més gambada en transició que Thomas Lemar.

Contagiats per la decisió dels seus entrenadors, de voler contenir la passió del derbi amb un partit controlat, els uns i els altres van optar per afrontar la nit de manera mesurada, sense excessives eufòries. Més enllà d’una cursa inicial de João Felix, castigant l’esquena de Sergio Ramos abans d’acabar resolent massa creuat, els dos equips es van dedicar a examinar-se, sempre ben protegits en les zones interiors i obligats a buscar fortuna pels costats, amb l’Atlético desplegant sempre de manera radical tant Renan Lodi com Kieran Trippier i amb el Madrid intentant castigar la seva esquena amb la presència d’un Bale insípid en les primeres aparicions i un Hazard encara lluny de la seva millor versió.

Sense gaire velocitat de pilota ni idees entre línies, els blancs van provar fortuna des de fora, amb un xut de Toni Kroos que va avortar amb categoria Jan Oblak. Va respondre de nou João Felix, amb un xut també des de la frontal que es va perdre a la dreta de Thibaut Courtois. Es posava així una mica de pebre a una posada en escena sense gaire sal, en què els dos equips van conformar-se no exposant-se més del compte, en un primer acte de poca continuïtat i amb esgarrapades puntuals com a única via per accelerar les pulsacions del partit.

En l’espessor d’un partit sense continuïtat ni sintonia, el primer a clavar el bisturí va ser Simeone, ja en el pas per vestidors, donant entrada a Correa i sacrificant un Vitolo erràtic. Però tampoc amb l’atacant de Rosario, tot i disposar d’una ocasió de rematada només d’entrar, l’Atlético no va abandonar la monotonia d’una nit pàl·lida al Wanda, en què les imprecisions sempre van manar per sobre de la creativitat i en què si algú va complir el seu rol amb mestratge va ser Oblak, que ja en la primera meitat ja havia frustrat Kroos i va comparèixer de nou per desbaratar una de les accions més clares, quan Benzema, força aïllat durant tot el partit, va connectar amb encert una centrada lateral que, quan anava camí de gol, va desviar l’eslovè, sempre assegurança de vida del seu Atlético, ahir en un derbi de fogueig en què cap dels dos va ser capaç de posar el partit a la coctelera.