Les seves declaracions enfoquen una persona que s’escarrassa per mantenir l’anonimat amb què fa quasi dues dècades ingressava a la Facultat de Ciències de l’Activitat Física i l’Esport de la Universitat de Granada. “Aquí el mèrit és dels jugadors”, repeteix amb assiduïtat Diego Martínez (Vigo, 1980), un gallec que va triar, sense saber exactament per què, la ciutat de Granada per posar els fonaments d’un somni embrionari, ser entrenador professional, que avui, amb taques de fang encara latents en el seu expedient, ha fet realitat el de tota una ciutat.

46 anys més tard i després de temporades plenes d’alts i baixos, d’ascensos i de descensos, d’alegries i de decepcions a parts iguals, sempre amb emocions fugaces, el Granada observa la classificació des del seu punt més alt i ho fa sota la dinàmica d’un entrenador de tan sols 38 anys, quasi desconegut per al gran públic a principis de temporada, que ha suat cada pas de la seva vida fins a veure Los Cármenes il·luminat pel focus de primera divisió. Des dels seus inicis com a entrenador de cadets al modest Imperio de Albolote, passant per tercera divisió, fins que Monchi el va contractar per al futbol base del Sevilla i amb un pas previ per l’Osasuna abans de tornar a Granada a tancar un cercle de tres lustres trepidants, en què ha canviat tot i alhora no ha canviat res.

I és que mentre es manté fidel a amistats gestades durant la seva etapa a la universitat i passeja com un més pels carrers de la ciutat, Diego Martínez ha modificat l’estat d’ànim de tot Granada. “Personalment mai havia vist Los Cármenes tan lliurat a l’equip ni tampoc als futbolistes amb una sintonia tan gran com a col·lectiu. El principal culpable de tot el que s’està vivint és l’entrenador”, sosté Juanjo Medina, periodista que segueix el dia a dia de l’equip. Forjat entre les aules i els camps de terra, amarat de teoria i pràctica a parts iguals, Martínez no ha perdut el seu to baix, l’humilitat d’atribuir als futbolistes tot el mèrit del camí recorregut, però tan la veu del carrer com la crítica l’assenyalen com a gran responsable d’una inèrcia guanyadora que ja ve de segona divisió i que a més ha sabut involucrar de forma immediata a la causa fitxatges qüestionables com un Roberto Soldado ja veterà i de tornada del futbol turc o un Maxime Gonalons decadent en les últimes temporades. I tot amb una barreja de tàctica i mentalitat. “Diria que és un entrenador força transversal. Pel tipus de formació que ha tingut, crec que és una persona molt preparada en l’aspecte tàctic, però també en el tracte amb el futbolista. Tinc constància que és un gran generador de dinàmiques de convivència”, explica Óscar Cano, una de les primeres persones que van impulsar l’ara tècnic del Granada: “Es va asseure en una banqueta quasi de casualitat. Era jugador meu a l’Imperio, club de la localitat d’Albolote, però es va trencar el genoll i vam decidir donar-li un cadet. Ens va impressionar molt ràpid”, continua Cano, que amb posterioritat convertiria Diego Martínez en el seu ajudant a l’Arenas. “No sé si està més o menys preparat que la resta d’entrenadors de primera, però el que sí sé és que ha treballat molt per aprofitar el seu moment, Ha begut de moltes fonts i no ha tingut una joventut com la resta, ho ha invertit tot a formar-se”, tanca el seu mentor, convençut de l’esperit transgressor de l’entrenador de to baix que ha convertit el Granada en líder de primera divisió: “Diego ha trencat molts de tòpics d’aquells que diuen que el que té molta teoria acaba pecant de falta de capacitat per gestionar un grup.” I tot Granada gaudeix del somni amb què un dia va aterrar en una aula, perquè avui és el de tots.