“En el futbol, el físic és molt important, però el que és veritablement clau és el cap. Si el cap no està bé, si la mentalitat no és bona, aleshores arriben els problemes.” La idea, força establerta en el món del futbol, aquesta vegada s’escapa entre els llavis d’Álvaro Morata. És finals del 2018, fa just un any, i si alguna cosa ha deixat de fluir en la ment del davanter madrileny són les conviccions. L’ariet, que un any després per fi sembla que ha trobat la pau interior i la sintonia amb l’afició del Wanda Metropolitano, mira enrere i només veu un passat borrós, una muntanya russa emocional que en alguns moments l’ha dut a viure a prop del terra. Des de l’eufòria notable de sentir-se important amb la samarreta de la Juve, fins a la frustració amb què va acabar suportant els seus dies a Londres, on mai es va sentir el davanter potent i incisiu que havia promès quan el Chelsea el va arrencar d’una pretemporada amb el Real Madrid a canvi de 80 milions d’euros.

“Si plovia, m’enfadava perquè plovia; si fallava un gol, era que el terreny de joc estava mullat. I així amb tot. Hi va haver un període en què tot eren excuses. I això no era bo”, va reconèixer públicament un Morata que, al seu desencís londinenc, hi sumava el seu decebedor segon intent de triomfar amb la samarreta de la seva vida, la del Real Madrid. Però incapaç de desbancar Karim Benzema ni de sobreviure en una demarcació secundària a la banda, el punta nascut a Madrid va acceptar anar un pas més enllà, recuperant del fons del seu armari la samarreta a la qual havia renunciat quan era cadet i José María Amorrortu no li donava possibilitats de ser titular: la de l’Atlético de Madrid.

Madridista confés, de nou el cap va viure ennuvolat, amb xiulets de part del Wanda Metropolitano cap al seu fitxatge i un rendiment insuficient per convèncer Julen Lopetegui que podia ser un dels 23 integrants presents en el mundial de Rússia. De rendiment irregular, la travessia de Morata ha estat llarga fins que, de sobte, quan l’Atlético més dubta, el seu cap funciona. I, com passa amb els golejadors, a vegades quan n’entra una, la resta van al darrere. I en plena dinàmica de crítiques envers el futbol de l’equip, l’Atlético sobreviu gràcies a l’encert del seu 7, que ha encadenat una sèrie de 6 gols en els darrers 6 partits i ha igualat així la millor ratxa d’Antoine Griezmann la temporada passada i una ràfega de gols que al club del Manzanares només han aconseguit grans artillers en l’última dècada (Falcao, Forlán i Agüero completen la nòmina). “És moment per estar units i passar de les crítiques”, proclamava diumenge Morata, avui impermeable a una opinió pública que en el passat no li va permetre aixecar el cap. Avui, però, la ment està curada, els seus gols sostenen l’Atlético i han invocat la crida de la selecció espanyola.