Futbol internacional

DOMÈNEC TORRENT

EXENTRENADOR DEL NEW YORK CITY

“Vull un projecte que em convenci”

“He tingut la sort que he estat en uns clubs en què ens hem guanyat bé la vida i hem après molt. No tinc pressa; no estic desesperat per entrenar”

“Hem de tenir paciència. Per pujar com a mínim has de fer ‘play-off’; doncs és el primer objectiu”

He millorat molt estant amb en Pep i ara és el moment de nous reptes. Tornar al Girona? No descarto res
Al New York City hi havia coses que ens grinyolaven, i per dignitat i sentit comú vam decidir que era moment de marxar
Guardiola és un seductor. Convenç amb raons i amb els seus fets, dia a dia. Exigeix als jugadors i alhora els sedueix
Les àrees són dels jugadors. La proposta de l’entrenador és d’àrea a àrea, i pot ser reactiu o proactiu

Domènec Torrent Font (Santa Coloma de Farners, 14/7/1962) té ganes de tornar a entrenar, però sense precipitar-se en cap projecte que no el convenci del tot. Va deixar el New York City, la seva primera experiència després d’una dècada al costat de Pep Guardiola, i no descarta tornar un dia a la banqueta de Montilivi.

Ja deu tenir ganes de tornar-hi?
Si surt, bé. I si no, també. Ara mateix el que em ve més de gust és estar un temps amb els meus fills. En tinc un al Canadà i l’altra a Gran Canària i m’aniria bé descansar un temps per estar amb ells, però no t’ho pots plantejar mai. Si surt una cosa bona que m’ompli, serà el moment. Si no, no tinc cap pressa. No em vull equivocar ni en tinc cap necessitat.
Va deixar el New York City, tot i que hi tenia contracte. La posició còmoda hauria estat continuar?
Sí. Però això ho vaig decidir al mes de juny o juliol, mesos abans d’acabar la temporada. Vam acabar campions de conferència, que no s’havia fet mai. El nom enganya perquè com que hi ha el City, sembla que siguem els més rics, i érem de la meitat. Si ho extrapolem a la lliga espanyola, com l’Espanyol. Per tant, el que vam fer té mèrit. Vam batre diversos rècords. Però hi havia coses que no m’acabaven d’agradar, que ens grinyolaven al cos tècnic. I si som a 6.000 quilòmetres i quatre catalans hem de tenir problemes, el millor és que marxem els catalans, no pas els americans.
Per tant, no té a veure amb l’eliminació als ‘play-off’?
No, no, estava decidit de mesos abans. Vam jugar al novembre, per cert en tres camps diferents perquè jugàvem al camp dels Yankees i el teníem ocupat. I als dos campions de conferència ens van eliminar després de descansar durant 18 dies, a diferència dels altres que continuaven jugant. Són coses que ja sabíem, però que et fan pensar que estar-hi un altre any era perdre el temps. Hi hauria hagut els mateixos problemes. I això que a Nova York hi estàvem molt bé, amb la meva dona. No descarto anar-hi a viure un temps. El tracte amb els treballadors del club era molt bo, però quan el teu cos tècnic topa amb dues o tres coses diferents, malament.
Problemes de la lliga o del club?
Coses de club. Era el moment de marxar. I així ho vam exposar, amb temps. Si tens una mica de dignitat i sentit comú, no hi fas res. No soc pas millor ni pitjor que un altre per haver pres aquesta decisió, però m’enganxa amb una edat i amb un estatus econòmic que m’ho puc permetre. Fins aquí.
Era la primera experiència com a primer entrenador després de la relació amb Pep Guardiola. És ara un entrenador molt diferent d’anys enrere?
Sí, totalment. Estar amb en Pep m’ha fet millor, perquè he après moltes coses. No parlem només del tema tàctic. Hi ha la manera de dur un vestidor de jugadors de molt nivell, la manera de pressionar-los per un costat i abraçar-los per un altre. Aquestes coses que semblen invisibles i que són tan importants per portar un grup. I com a entrenador, he vist que tàcticament he millorat molt. Ara fa poc he estat a Manchester i en parlàvem amb en Pep. He estat capaç de dominar diversos sistemes i sobretot de poder transmetre-ho als jugadors, que és fonamental. Pots dominar moltes coses, que si no les saps transmetre, no en fas de res. Ara em sento més segur per canviar. Veus que el sistema no fa l’estil, que és el que tu proposes al camp. Hi ha l’entrenador reactiu, que és el que espera que passin coses i actua a la contra, i el proactiu, com Pep o Klopp, que proposa coses perquè passin. Al New York City, crec que hem aportat coses diferents a la MLS, i així s’ha reconegut. Gaudíem de com ens veien i la manera com érem capaços de canviar de sistema. Això és perquè els dominàvem i els entrenàvem, i els jugadors s’hi sentien còmodes. Perquè els que manen no són els entrenadors, sinó els jugadors. Si no t’adeqües a ells i els convences, és impossible. El futbol pertany als jugadors. La proposta de l’entrenador és d’àrea a àrea. Les àrees són dels jugadors. I d’àrea a àrea, pots ser reactiu o proactiu.
A vegades, quan un segon entrenador ha marxat s’ha volgut desmarcar una mica de l’estil del primer. És partidari de l’estil Guardiola?
Sí. Jo m’ho he cregut perquè m’ha convençut. Ens ha convençut a tots. És una persona que amb els seus fets, el dia a dia, convenç la gent. És el primer que arriba, l’últim que surt, el que treballa més, i convenç amb raons. Ell és un seductor. És el primer quan va malament de fer un pas endavant, i de quan va bé saber-lo frenar, tot i que s’autocontrola. Per això és tan bo. I Klopp, també. Són estils diferents però similars a la vegada, sobretot en la manera de dur el grup. Els exigeixen però a l’hora els sedueixen. No és qüestió del sistema, sinó de l’estil. I l’estil que compartim és el d’intentar convèncer els jugadors que hem de tenir la pilota. Tot i que si quan robes la pots tocar de seguida cap al davanter i marcar, millor.
Guardiola, per cert, ha perdut Arteta. Hem de descartar que hi torni?
No. Jo sabia tot això i precisament vaig estar quatre dies a Manchester, on vam parlar de moltes coses. Hem estat onze anys plegats i ell sempre serà el meu amic. M’ho ha donat tot. Jo era una persona desconeguda en el futbol, només em coneixien a tercera, i ell em va triar. No sé què passarà en el futur. Per en Pep, jo faria qualsevol cosa. Només per una qüestió d’agraïment. Ell sap que amb una mirada, si mai em necessita, soc allà. Ara mateix no és el moment.
Què prioritzarà a l’hora de triar?
Un projecte. Ara ja no és un tema econòmic. Un projecte que em convenci, que m’agradi, que em faci trempar. On pugui posar-hi la meva pinzellada, fer-los jugar com m’agrada a mi, dur-hi el meu grup de treball. Estar-hi bé. No ha de ser ni un tema econòmic ni de si és un país o un altre.
El que li faria més gràcia és a la lliga espanyola?
Hi ha diverses lligues que les conec bé. L’alemanya, la Premier i l’espanyola. Però ja sabem com va el futbol, i ho entenc perfectament. Abans agafaran un entrenador que hagi estat jugador d’elit que un tècnic que s’ho hagi treballat molt en futbol regional. Si he pogut anar a Nova York, és perquè he estat segon d’en Pep, i no perquè hagin vist que a Santa Coloma n’hi ha un que ho pot fer bé.
Barça, Bayern, Manchester City... El currículum fa respecte. Es deu veure molt més a primera que a segona?
No necessàriament. A vegades tens un projecte més interessant a un segona que a un primera. No em cauen els anells per això. Per no comparar-ho a la lliga espanyola, conec el potencial de l’Stuttgart i l’Hamburg, que estan a segona, i potser els agafaria abans que un club de primera.
Parlava de no equivocar-se. N’hi ha que no s’hi pensen...
Entenc que hi ha molta gent que s’hi ha de posar perquè s’ha de posar a la roda, i ho prova. Ho entenc, només faltaria. Jo he tingut la sort que he estat amb una persona i uns clubs en què ens hem guanyat bé la vida i que hem après molt. Per tant, no tinc cap pressa. No estic desesperat per entrenar. Si demà hi ha una oferta molt bona, me n’hi vaig. Però sense pressa. Quan vaig començar, treballava als matins i entrenava a les tardes. I pensava: “Signaria tota la vida poder viure del futbol només amb el sou que tinc a la feina.” He tingut una mica més de sort. I si ara no podem entrenar, doncs calma. No equivocar-me és això.
Segueix el Girona?
Sí, he vist pràcticament tots els partits.
Li està costant moltíssim. Massa pressió?
Sí, però és normal. La part positiva és que encara hi ha 8.000 persones al camp. Jo crec que el Girona no ha estat mai un equip de primera, en el sentit que ho és un que fa vuit o nou anys que hi estigui. Hem tingut la sort de ser-hi dos anys i hem de tornar-hi. Entenc que hi pugui haver presses, perquè ara el pressupost és alt, però hem de tenir paciència. No ens hem de posar nerviosos ni caure en la desesperació. La segona és dura per a tothom, sobretot per als que han baixat de primera. I hi ha alts i baixos. Hem de tenir fe. Hi ha un bon equip, un bon entrenador, que crec que també hi era abans. L’objectiu del Girona és pujar. I per pujar, com a mínim has de fer play-off. Doncs aquest és el primer objectiu. I si ho fas més bé, doncs ser primer o segon.
L’exigència no té res a veure amb les anteriors experiències a segona.
Ho trobo una mica injust. Som el Girona, sí. Però aquest club fa pocs anys estava a segona B. Hem de tenir calma i humilitat. Volem pujar a primera, però hi ha equips molt importants que estan patint moltíssim des de fa anys. Mira el Saragossa. O el Deportivo. Ja sé que la gent té ganes de primera, i jo també. M’agrada que hi continuï anant tanta gent; això ja és un primer pas. Vol dir que les ganes hi són.
L’altra cara d’aquesta major afluència és la impaciència. S’han sentit xiulets al joc i a jugadors com Granell.
A mi em sap molt de greu. Granell a la llarga serà un dels jugadors més importants de la història del Girona. Un jugador que s’ho mereix tot per la trajectòria que ha tingut. Jo l’havia vist jugar al meu poble, al Farners. Donem suport als nostres! Aquestes coses em saben greu. Fa anys, vaig anar a veure el Liverpool de Rafa Benítez i m’explicava una anècdota. Tenien un porter a prova que no va estar bé a Anfield. Però el públic l’aplaudia igualment. Segurament als pubs li deien de tot, però mentre duia la samarreta del Liverpool era dels seus. En moments difícils, l’únic que no necessita un jugador són xiulets. Aquí hi ha hagut i hi ha jugadors que senten i pateixen el Girona. I no ens hem d’oblidar que quan el xiulem, xiulem un dels nostres.
Es veu algun dia a la banqueta de Montilivi?
No descarto res. Fa dos anys, va passar el que va passar. Hi va haver coses estranyes. Un dia a la tele veia que jo seria l’entrenador del Girona, i no en sabia res. Al cap de quinze dies, ens trobem amb Quique Cárcel, que ja havia parlat amb diversos entrenadors. Vam parlar més de la vida que de futbol. Crec que aquell no era el moment, també per un acte meu de responsabilitat. M’estimo el Girona i feia deu anys que no feia de primera. No és que anés a Nova York com a banc de proves, però un entrenador ha de posar mà a l’equip, el 90% de la plantilla estava feta, i Cárcel ja tenia les seves idees. Tot el que sortia em venia de nou. Ara és una altra història. Al tercer mes d’estar al New York City, ja em sentia un altre cop molt bé. Em vaig sentir molt a gust. Realment és el que m’agrada. I estant amb en Pep he millorat molt. Estic més tranquil i controlo més aspectes del joc, i m’he sabut envoltar de molt bona gent. Ara és el moment de nous reptes. El Girona? Ara mateix té un entrenador fantàstic. Però jo no rebutjo cap oferta. Vull entrenar.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.