Iraola ja era molt intel·ligent com a futbolista, i haver tingut grandíssims entrenadors li donarà moltes eines
Fa exactament vuit anys, Carlos Pouso (Leioa, 1960) era conegut com el “tècnic miracle”, arquitecte d’un Mirandés que es va desfer d’equips com el Vila-real i l’Espanyol, en eliminatòries encara a doble partit, i va acabar caient a les portes de la final a mans de l’Athletic Club en una de les gestes de copa més recordades. Amb la seva història en el record, el conjunt de Miranda de Ebro rep aquest vespre la Real Sociedad amb el somni, aquesta vegada sí, d’arribar fins al final en el torneig del KO.
Li agafa nostàlgia quan veu els partits del Mirandés en la copa aquesta temporada?
No, perquè el Mirandés actual és molt diferent, la conseqüència d’un club que ha fet les coses molt bé i que ha progressat de manera increïble. Sense dir si és millor o pitjor, no té res a veure el que ha passat aquesta temporada amb el que vam viure nosaltres, amb el club a segona B, amb entrenaments a la tarda, amb futbolistes compaginant la seva feina amb el futbol... He de dir que el Mirandés és un club que marca; a tots els que hi vam ser en aquella època, ens ha deixat empremta per sempre. Per la institució, però també per com es viu el futbol allà.
I entre l’afició general també sembla que desperta certa simpatia...
Al final, Miranda de Ebro és una ciutat, però com si fos un poble, i suposo que és inevitable que la gent es deixés seduir per la història d’un equip petit que era capaç de plantar cara als millors clubs d’un país. Al final nosaltres érem gent de poble arribant a estadis de primera divisió com si fóssim Paco Martínez Soria. Però tothom ens va tractar de manera increïble a tots els camps on vam estar i malgrat que acabéssim fent la guitza a equips com l’Espanyol i el Vila-real.
Quina va ser la recepta?
Nosaltres ens plantejàvem aquells partits com si fossin amistosos d’entre setmana, sense cap mena de pressió, i la manera com en vam disfrutar va ser la millor recepta per acabar avançant fins a la semifinal.
I allà els va eliminar l’Athletic. Com a bon biscaí, no va tenir cap dilema?
De dilema, cap ni un. Al final el que compta és la supervivència i el club que et paga. Si Clemente, que és més de l’Athletic que ningú, era capaç d’enfrontar-s’hi amb equips com per exemple l’Espanyol..., imagina’t la resta. El que sí que m’hauria agradat és poder assistir a la final, a la qual ens van convidar a tots, però va coincidir que estàvem concentrats per jugar contra l’Atlètic Balears per l’ascens i no va ser possible.
Fa bona pinta Iraola com a entrenador...
És d’aquells futbolistes que ja veies que tenien una intel·ligència superior. Era un lateral finíssim tècnicament, que a sobre tenia una gran comprensió del joc, que donava alternatives per dins i per fora... I a les seves condicions naturals, hi hem d’afegir que va tenir grandíssims entrenadors, dels quals deu haver incorporat moltes coses.
Hi podria haver gesta avui a Anduva?
A mi m’encanta com està jugant el Mirandés i crec que pot fer bastant mal a la Real Sociedad, que també és un equip amb les coses molt clares. No crec que la Real es trobi un escenari especialment hostil; al final Anduva anima, però sempre en positiu cap al seu equip. Si perd, no serà per una qüestió d’ambient, sinó merament futbolística, i jo crec que el Mirandés té prou ingredients per aconseguir-ho.
