1a divisió

XABIER AZKARGORTA

ENTRENADOR DE FUTBOL

“S’està fent política amb un tema que va de salut”

El tècnic basc va ser el responsable de l’única classificació de Bolívia per a un mundial de futbol, l’any 1994: “Vam donar la talla independentment de qui fos el rival, i això per a un país com aquest era fonamental”

Quan vaig arribar em vaig adonar que el problema del jugador bolivià no era físic, ni tècnic ni tàctic, era d’autoestima
Si el futbol bolivià no ha aprofitat l’impuls del 94 és perquè no s’ha invertit en instal·lacions, cosa que la resta de països sí que tenen
Estic patint amb l’Espanyol però hem de fer gala del lema ‘no surrender’, continuar lluitant on i quan faci falta
Vivim en una societat de comandament a distància en què rebem informació i la rebotem, però en què malauradament es contrasta poc

xabier Azkargorta (Azpeitia, 1953) va aterrar a Bolívia l’any 1992 quasi com un intrús, amb el que semblava una utopia: classificar Bolívia per a un mundial. Menys de dos anys després, però, havia ajudat a somiar un país que avui és casa seva.

Ha arribat el coronavirus a l’altura de La Paz?
Jo estic vivint a Santa Cruz de la Sierra, que no és a tanta altura i que, per fer un símil, si La Paz fos Madrid, seria la Barcelona de Bolívia, motor econòmic i la ciutat amb més densitat de població. Però en general tot el país està en una situació de quarantena i es fa un sistema similar al que en altres països on he viscut, com Xile o Mèxic, s’utilitza per reduir la contaminació, que els deixen sortir en funció de si la matrícula és parell o senar. Aquí els carnets d’identitat que acaben en 1 i 2 poden sortir els dilluns; en 3 i 4, els dimarts; en 5 i 6, els dimecres; en 7 i 8, els dijous, i en 9 i 0, els diumenges. El que passa és que la gent que té més de 60 anys directament no podem sortir, així que estem permanentment ficats a casa.
I funciona? La gent està compromesa amb aquesta fórmula?
És difícil de controlar, però sí que hi ha mecanismes; la policia i l’exèrcit estan permanentment al carrer i si tu, per exemple, vas a un supermercat, no podràs comprar si el teu carnet d’identitat no correspon al dia que et pertoca.
Creu que en un continent com Sud-amèrica pot ser més difícil la gestió d’una pandèmia així?
No n’hi ha cap dubte, per una raó: aquest és un continent amb algunes economies que són molt subterrànies, de gent que viu el dia a dia i que com que no pot sortir de casa s’ha quedat sense cap mena de sosteniment, fins al punt que s’organitzen el que aquí es diuen olles comunes, que serveixen per donar menjar a les persones. Hi ha un esforç important a Bolívia per part del govern i de les autoritats sanitàries per lluitar contra el virus, però també és cert que estan aflorant deficiències d’estructures sanitàries anteriors. Ara recau tota la crítica en els que estan gestionant la crisi, quan en molts casos es deu a la falta d’inversió de gestions anteriors.
Creu que les societats en països de Sud-amèrica són especialment solidàries en situacions així?
En general sí; aquí, a casa, hi ha gent que toca a la porta i se’ls ajuda amb menjar, gent que habitualment treballa per aquí i actualment està sense possibilitats, se’ls dona una bossa d’arròs o bosses de pasta, sucre, oli… i la gent en general si pot es mou i dona un cop de mà. Però, com a tot arreu, també tenim la gent que, si pot, abusa.
El preocupa, per exemple, la sensació de menfotisme que està transmetent Bolsonaro al Brasil amb el virus?
A mi, la sensació que m’arriba, i no només amb Bolsonaro, sinó de qualsevol país del món, és que hi ha moltíssima gent que malauradament s’està prenent això com un tema polític, quan és un tema humà, una qüestió de salut, i que si ara hi ha problemes amb la sanitat pública és perquè algú la va intentar privatitzar. I casos així n’hi ha a Sud-amèrica, als Estats Units, a Europa… I després hi ha un altre factor que destacaria moltíssim: no hi ha informació, no hi ha credibilitat, es diu que es mor gent de coronavirus quan són malalts d’altres qüestions. O a l’inrevés. Tinc la sensació que s’està amagant molta informació, no sé amb quin propòsit, però hauríem de tenir-ne molta més. És la primera pandèmia que té lloc quan ja existeixen les xarxes socials, i les fake news són a l’ordre del dia. Aquí, a l’alcalde de Santa Cruz, Percy Fernández, que va estar malalt amb el dengue i ja ho està superant, ja l’havien matat per coronavirus. Apareixen fotografies d’altres èpoques… Estem perdent la credibilitat.
S’entén que li costa pair la societat de xarxes socials…
És que hem entrat en una cultura de comandament a distància. Canvi de canal, rebo una informació, la reenvio sense comprovar... I en això els mitjans de comunicació haurien de ser molt curosos.
Creu que ens canviarà molt, la crisi aquesta?
Tant de bo ens faci tornar, però pel que estic veient a molts llocs, crec que la gent està per reprendre el camí que dúiem quan el virus ens va frenar.
Li sembla frívol parlar del retorn del futbol?
Aquí, a Bolívia, encara no hi ha una determinació com per exemple a l’Argentina, que ho han aturat, però jo sí que em pregunto què passarà, per exemple, si la UEFA o la FIFA decideixen que se segueixi jugant la Champions i resulta que el PSG, que està en la competició, no hi pot participar, obligat pel govern francès. Aquí hi ha una contradicció molt seriosa. El futbol és una activitat més, però té una cosa que potser la resta no té: sent una llàstima pensar en el futbol sense espectadors a les tribunes, hi ha gent que ho continuarà mirant, és un producte vendible fins i tot amb les tribunes buides i, insisteixo, s’està polititzant massa un tema que és de sanitat pública.
Vostè hauria imaginat mai quedar tan arrelat a un país tan llunyà com Bolívia?
No ho sé, és una cosa que ja tinc molt processada. Pensi que en el mundial de l’any 1994 ja vaig dirigir un grup amb el qual em vaig haver d’enfrontar amb Espanya. Any 94! I des d’aleshores he anat fent voltes pel món. El que passa és que en aquella època els que fèiem això érem quatre. Ara és a l’inrevés, Espanya s’ha convertit en una exportadora d’entrenadors.
El que sí és evident és que la seva relació amb Bolívia ha acabat sent molt especial…
Quan vaig venir feia vuit anys que era entrenador a primera divisió, tenia la meva clínica de medicina de l’esport a Barcelona, vaig treballar en els Jocs Olímpics del 1992 i vaig decidir venir aquí ni més ni menys que a intentar classificar Bolívia per al mundial en un grup on també hi havia el Brasil i l’Uruguai, l’Equador i Veneçuela, i només se’n podien classificar dos. Ningú es creia res, tothom deia que jo estava boig, i al final va acabar passant: vam ser en el mundial. El Brasil va perdre contra nosaltres per primera vegada en la història de les eliminatòries i vam viure una convulsió social que des d’aleshores no s’ha tornat a repetir. Per tant, sempre els dic una cosa, als meus amics: em poden treure la guitarra, però no lo bailao
L’any 1992 aterra a Bolívia, posa un peu a La Paz i què veu?
Hi aterro el mes d’octubre d’aquell 1992, cinquè centenari del descobriment d’Amèrica, i és clar… jo era un altre espanyol que anava allà a robar-los els diners. En aquella època no hi havia ni Google ni possibilitat d’assabentar-se de les coses per la xarxa, i si volies saber què passava en altres països del món t’havies de subscriure a El Gràfico, al Don Balón o al Kicker… Si no, no te n’assabentaves. Vaig fer un camí a contracorrent: tothom volia fer bones temporades a Sud-amèrica per anar a jugar a Europa, i jo, després de vuit anys a Espanya vaig anar ni més ni menys que a Bolívia.
La crítica del seu nomenament no va ser gaire favorable. Ho va passar malament?
Molt, només cal agafar l’hemeroteca i veure tot el que es va dir i escriure.
Li van demanar disculpes ‘a posteriori’?
Per a què? Ningú demana disculpes de res. La gent simplement s’equivoca quan prejutja.
Se sol dir que el seu gran mèrit va ser canviar l’autoestima a un país. Com es fa això?
Quan vam arribar ens vam adonar que el problema del jugador bolivià no era ni tàctic, ni físic ni tècnic, sinó que era una qüestió que ni ell s’estimava a si mateix ni que a ell l’estimaven els altres; era una qüestió anímica. Aleshores vam començar a treballar moltíssim en aquesta faceta més humana, en el sentit que el jugador de futbol es valorés.
És una qüestió futbolística o és un mirall del país?
És un tema de país, un dels lemes que nosaltres vam establir aquí i que ara val com mai per a qualsevol país és el de “No excuses”. Prohibida qualsevol expressió que comenci amb “és que...”. Això no val; simplement el que compta és la responsabilitat d’un mateix amb el que fa. Tu pots enganyar qui vulguis menys a una persona, que és a un mateix, i per més que hi hagi gent que ho intenti de forma permanent, és impossible.
Un dels grans èxits d’aquella Bolívia va ser deixar fora del mundial una selecció històrica com l’Uruguai? Enzo Francescoli no va poder jugar el seu tercer mundial…
Però no m’agrada fer aquesta lectura, no crec que sigui un mèrit de cap equip deixar-ne fora un altre; el mèrit és classificar-te tu. La realitat és que ens classificàvem dos, i vam ser el Brasil i nosaltres, però la derrota d’un tercer mai l’atribuiria com a mèrit propi.
Com va ser derrotar el Brasil a La Paz?
Només sé que vam sortir fins i tot a les pàgines del New York Times. Va ser molt emocionant, perquè era la primera vegada que el Brasil era derrotada aquí i estàvem immersos en la batalla per classificar-nos; però si he de quedar-me amb un partit pel que fa a eufòria, dic el que vam jugar a Guayaquil, que ens va donar l’accés a la copa del món.
Vostès estrenen el mundial contra Alemanya, que defensava el títol, i no van estar lluny de donar la sorpresa…
Crec que en els tres partits que vam jugar, contra Alemanya, Corea del Sud i Espanya, vam estar a un bon nivell, i crec que la gent va destacar la capacitat per donar la talla fos quin fos el rival. Perquè, com diu, en el partit inaugural contra Alemanya, en què vam estar els últims 10 minuts amb un jugador menys per l’expulsió d’Etcheverry, que el van fer fora per una ximpleria, i tot i això els alemanys estaven fent temps. Poder estar a l’altura d’un partit que van veure milers de milions de persones al món va ser important.
Com va ser estar a punt de sortir al camp i veure que al costat tenia gent com Matthaus, Sammer, Klismann o Efenberg?
Ho dic sincerament, nosaltres aleshores no miràvem el del costat, només centràvem la mirada en el que sabíem fer bé. Tot el que hi havia al voltant estava molt bé, però el nostre pensament només estava posat en una cosa: el nostre pla.
Es disfruta o es pateix un mundial des de dins?
Es disfruta, absolutament. A Sud-amèrica el que es pateix molt és la fase de classificació.
Per què creu que aquella eclosió futbolística no s’ha sostingut en el temps?
Perquè no s’ha invertit en instal·lacions. Això és claríssim. Qualsevol país a Sud-amèrica, fins i tot Veneçuela, que encara no ha anat a un mundial, té unes instal·lacions de la federació que són envejables. Bolívia no. Cada vegada que el seleccionador fa una concentració ha d’estar demanant permís a alguns clubs perquè li deixin un camp per entrenar.
Països com Bolívia, l’Equador, Veneçuela, el Perú o fins i tot Colòmbia són volàtils en el temps, van bastant a èpoques. Creu que algun país aconseguirà la regularitat en algun moment per amenaçar el domini de l’Argentina, el Brasil o l’Uruguai?
Però cada lloc del món té les seves estructures, és com voler pensar que a Espanya el predomini del Barça i del Madrid es trencarà. Qui? Amb quins arguments? Amb quins diners? Però no per això crec que el futbol sud-americà sigui volàtil; de fet continuo pensant que és el gran viver del món.
Hi ha molta gent que diu que la fase de classificació per al mundial a Sud-amèrica és la més difícil que hi ha…
Hi coincideixo plenament. I no pel fet que hi hagi condicionants com per exemple l’altitud de Bolívia. Perquè l’altitud hi ha estat sempre, no l’han inventat. Sobretot és difícil perquè és un continent que et fa sentir el futbol. Un arriba la nit anterior a la ciutat i aquesta li fa sentir que hi ha partit: tothom és a la samarreta o la dessuadora de la selecció, el partit és per tot arreu. Els partits són terriblement disputats.
Hi ha llocs on s’arriba al punt que els aficionats llancen coets durant la nit a l’hotel per interrompre el son del rival. Aquesta picaresca també es fa sentir…
La veritat és que has d’estar preparat per a qualsevol cosa, però alhora s’ha de dir que aquestes coses cada vegada estan més controlades i hi ha més mesures de seguretat. Però sí que és veritat que les aficions et fan sentir que hi ha partit fins al límit, i no és fàcil competir a Sud-amèrica.
Entén que a Messi li hagi costat tant?
No soc ningú per valorar-ho. Messi és el millor del món, i fins aquí la meva opinió.
Ha patit molt amb l’Espanyol?
Molt, i continuo patint. Però els periquitos tenim un lema que és no surrender. I és el que hem de fer, continuar lluitant on sigui i com sigui.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.