Tomás Felipe El Trinche Carlovich (Rosario, 1946) va morir divendres després de no superar el traumatisme cranial que es va fer quan un lladre el va assaltar per robar-li la bicicleta. Aquesta tràgica mort dona pas al mite. Carlovich era fill d’un emigrant de l’antiga Iugoslàvia que va arribar a la rica Argentina dels anys trenta del segle passat. El seu pare, que treballava de fontaner, va tenir set fills. Ell era el petit i ràpidament va destacar per ser molt juganer amb la pilota. El seu futbol es va modelar a les categories inferiors del Rosario Central. Només va jugar dos partits amb el primer equip i el 1972 va marxar al Central Córdoba, de la segona divisió de Rosario, per desavinences amb el seu tècnic. En aquell moment es va començar a forjar una llegenda icònica bastida en el boca-orella. El futbol dels anys setanta, i encara més a la segona divisió argentina, no es retransmetia per televisió. No hi ha documents videogràfics del seu joc excels i elegant a la medul·lar i amb el cinc a l’esquena. Molts el consideren el millor futbolista que han vist en la seva vida. “La meva virtut? Mig segon abans ja sabia el destí de la pilota”, relatava en un Informe Robinson del 2015. Qui l’ha vist jugar li veu coses de Redondo i Riquelme però amb una precisió d’execució encara més elevada.

Els exseleccionadors de l’Argentina Pékerman i Marcelo Bielsa no es perdien cap partit d’aquell espectacular futbolista que jugava a segona. La nit de la confirmació va arribar el 14 d’abril del 1974. A l’estadi de Newell’s es va disputar un partit entre la selecció de l’Argentina, que estava en fase de preparació per al mundial d’Alemanya d’aquell any, i un combinat local. Un jugador va cridar l’atenció: “El Trinche”. Va brillar a l’albiceleste amb un repertori de jocs artificials. El partit va acabar 3-1 i els titulars de l’endemà van ser per a El Trinche. “Es va fer un espectacle de com s’ha de jugar”, assegurava sobre aquella fabulosa nit. La seva fama es va disparar. Com és que un futbolista de la seva categoria no va arribar a grans equips? “El vaig cridar per venir amb la selecció però em va dir que no podia perquè estava pescant”, deia Menotti, exseleccionador argentí, que reblava el clau: “Li agradava més jugar a futbol que ser professional. És un gran del futbol que no va poder demostrar-ho.”

Un nen en el cos d’un jugador. Volia viure el futbol com una diversió intrínseca i no extrínseca. Un futbol en què el fet de jugar era una alegria, despullat de les exigències del professionalisme i els entrenaments. El seu entorn sempre li va dir que s’equivocava en el seu encaparrament per no explotar més el seu futbol a nivell més professional. “Sempre m’ho pregunten, però ho tornaria a fer perquè vaig gaudir moltíssim”, contestava. Però si ho hagués fet estaríem parlant de la llegenda d’El Trinche. Un futbolista amb personalitat que va viure el futbol sense imposicions externes. No volia intermediaris. Només ell i la pilota. Pura passió. Poesia pura.