CARME NIETO
EX JUGADORA DEL FC BARCELONA FEMENÍ
“Abans anaven a veure cuixes”
“Ens cau la bava amb el futbol femení d’ara. Però nosaltres vam jugar al Camp Nou, cosa que cap dona ha fet en cinquanta anys”
Dia gran per al futbol femení català. El Camp Nou serà escenari, a partir de les 18 hores, del derbi entre el FC Barcelona i el RCD Espanyol. No és la primera vegada, però, que el coliseu blaugrana és la seu d’un partit de futbol femení: fa mig segle, el dia de Nadal del 1970, hi va haver un amistós entre la Unió Esportiva Centelles i la Selecció Ciutat de Barcelona, l’embrió del que després seria l’equip femení del Barça. En parlem amb Carme Nieto (Barcelona, 1948), una de les protagonistes d’aquell històric partit. Una de les pioneres.
Li deu fer il·lusió, el partit d’aquesta tarda.
Fa temps que el veiem a venir. Les que vam jugar al Camp Nou fa cinquanta anys el viurem d’una manera molt sentida. Poc ens pensàvem aleshores que mig segle més tard el futbol femení, i el Barça, es trobarien on ara es troben.
Què pot dir ara d’aquell equip del 1970?
Que jugàvem per disfrutar, que fèiem el que podíem. I després del partit al Camp Nou, ens vam trobar voltant arreu d’Espanya per jugar amistosos! A Andalusia, a València, a Madrid... Jo tenia 22 anys i vaig jugar poc temps més. Ens havíem d’entrenar al matí i no era gens fàcil. Però no vaig perdre mai el contacte amb les companyes: ens hem vist, hem quedat per dinar, ens hem trucat.
Per què va voler jugar a futbol?
A casa es vivia molt, el futbol. El meu pare havia jugat a l’Europa i el meu germà, en uns quants equips de Sarrià, el nostre barri. De petita, el seguia en els seus partits. Vaig començar a tocar la pilota al carrer Bonaplata. Havíem de parar quan passava el tramvia.
De què jugava?
Portava el número 4 i feia de defensa, perquè no havia estat gaire esportista. Les que corrien més jugaven de davanteres.
Un mite del barcelonisme, Antoni Ramallets, va ser el seu entrenador. Què en recorda?
És un senyor que forma part de les nostres vides. Ens va entrenar com si fóssim professionals, molt entregat. Recordo que el dia abans del partit del 1970 ens vam entrenar a l’estadi. Ens va fer una il·lusió...
I amb els jugadors del Barça de l’època, hi van tenir relació?
Fa poc, parlant amb en Ramon Alfonseda, em confessava que al vestidor es preguntaven: “Què fan aquestes noies?” En aquell moment era inaudit, no ens prenien seriosament.
Més d’un comentari desagradable devia sentir, oi?
Guardo tots els retalls de premsa i podríem fer un bon llibret amb aquells comentaris. “Ganaron por guapas” deia un titular. La idea era que, per molt d’esforç que hi poséssim, les dones tornaríem a les nostres feines. També me’n recordo que Pedro Ruiz comentava el partit de Nadal del 1970 per la megafonia de l’estadi...
No em digui que va fer comentaris masclistes.
I tant! A més, fent burla, amb molt poca delicadesa. La cirereta va ser quan, anunciant un canvi, va arribar a dir que, potser, a la noia substituïda se li havia trencat el sostenidor...
I a la graderia del Camp Nou, quina va ser la reacció?
Anaven a veure cuixes, estaven encantats de la vida. Per això ara, quan les d’aquella època veiem com ha canviat la cosa, ens cau la bava. Fa poc vaig confessar a la Jennifer Hermoso l’enveja que els tinc.
Però sense vostè i la resta de pioneres no serien on són.
És veritat. A més, nosaltres vam tenir la sort de jugar al Camp Nou, cosa que cap dona ha fet en l’últim mig segle.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Publicat a
Notícies
Dimarts,23 abril 2024