És la fita històrica més important, un orgull per a tots els vilafranquins que un equip amb la nostra realitat econòmica pugui aconseguir aquest ascens. A més, ho hem aconseguit com una família, amb una relació de grup espectacular, una comunió total també amb l’afició, a qui notàvem al darrere i dedicàvem les victòries. Ha estat tot molt bonic, ha vingut tot rodat.

Penedir-se ara no serveix per a res. Si tornés al passat, intentaríem fer les coses de manera diferent, però hem d’assumir quina és la realitat. L’acord va ser amb la millor intenció del món i si les coses al final no poden ser, doncs mirarem quan comença la propera temporada. A l’equip tenim una frase que és: “A plorar, al parc.” Per tant, si al final el Lleida puja, perfecte; i si no, doncs mirarem endavant.

Més fàcil del que jo pensava. A mi, si hagués estat jugador, m’hauria costat molt més aïllar-me. Miri, en el partit contra el Girona, en què no ho vam fer gens bé, vaig tenir el dubte sobre si el fet de dependre del Lleida ens estava afectant. Però veient com van reaccionar els jugadors, i com creien en les seves possibilitats, estava equivocat. Els jugadors van pensar a fer la feina que els tocava, anar amb intenció, i aquest missatge ha anat calant i s’ha anat retroalimentant. I si el Lleida aconsegueix l’ascens i nosaltres no perquè ens haguéssim deixat anar? Imagineu-vos la cara de babaus que ens hauria quedat. Ells van abraçar aquest missatge i van fer un tram final de temporada molt bo.

Necessites estabilitat institucional. El paper del president i el de la junta directiva han estat clau. M’han deixat fer i en les decisions esportives des que vaig arribar hem tingut encert. També hem tingut la mica de sort que sempre cal en aquestes situacions. Amb el president, ha nascut una amistat; evidentment hem tingut desavinences, però sempre hem posat el Vilafranca al davant, i quan una persona deixa treballar així, diu molt d’ella.

Els jugadors són molt bons; si els jugadors són bons, tot és més fàcil. Són bons i són barats, tenint en compte les cotes per les quals lluitàvem. Al cap i a la fi, som un grup de bona gent, que ha posat l’ambició col·lectiva al davant de la personal. El cos tècnic hem fet bona feina però ells sabien que hi havia un objectiu i l’han aconseguit.