Més futbol

La guerra d’Ucraïna

BERTU FERNÁNDEZ

De Girona a la llum de Siret

L’entrenador gironí Bertu Fernández retroba la família a Romania després d’unes hores de tensió que no oblidarà

L’atac rus va sorprendre la parella i els fills a Dnipró, la primera ciutat on el tècnic va treballar lluny de casa

“La policia i l’exèrcit ucraïnesos els deien els punts per on no hi havia perill. Però sempre et pot sortir un tanc”
“Fa ràbia veure el ministre espanyol dient que han sortit tots els que ho han demanat. No ens ha trucat ningú”

Les videotrucades s’han multiplicat arran de la pandèmia, però no venien gens de nou a Albert, Bertu, Fernández Caballería, acostumat a fer-ne amb la família per la seva feina a la selecció de Qatar. Difícilment en viurà de tan dures com les dels últims dies. “Papa, estan caient bombes.” Era la seva filla gran, de quatre anys i mig, i parlava des de Dnipró. L’atac rus a Ucraïna va enxampar de sorpresa la dona i els dos fills de l’entrenador gironí, que era a Girona. La seva parella és de Dnipró, la primera ciutat on el tècnic va treballar lluny de casa –després d’haver començat en clubs com el Bons Aires, el Guíxols, el Cassà i el Palamós–, i va aprofitar que tenia una àvia “gran i una mica fotuda” –“amb aquella por que no fos l’última vegada”– per visitar també els pares, agraïts de rebre i gaudir del contacte amb la filla i els nets, de quatre i dos anys. Instal·lats a Doha, on treballa des de fa temps, ella i els fills se’n van anar uns dies a Ucraïna i ell, a Girona. Els orígens. “A l’estiu solem venir aquí, a Sant Antoni de Calonge. Ara vaig venir jo a preparar algunes coses, i ells havien d’agafar un vol cap aquí dilluns passat”, explicava ahir, encara des de Bucarest, des d’on tenen previst viatjar avui cap a Catalunya, fent escala a Viena.

L’atac ho va regirar tot. “Es podia preveure algun moviment al Donbass, però no esperàvem que comencés a atacar a tot arreu. No té cap més explicació que la pura voluntat d’invasió.” Tocava moure’s amb celeritat. El sogre del tècnic no pot deixar Ucraïna perquè no té 60 anys, però probablement tampoc ho hauria fet. Com la seva dona. “Hi tenen els avis, que ja són grans per mirar de sortir d’allà amb una odissea així, i no els volen deixar sols.” El sogre, això sí, va moure fils i va trobar una persona que es va oferir a dur la filla i els nets a la frontera. L’objectiu, deixar la seva Ucraïna atacada. “Ens era igual per quin país. La qüestió era sortir.” Bertu Fernández va parlar amb Marc Gual [davanter badaloní, exjugador del Girona, que al gener va fitxar pel Dnipró], que havia marxat per Romania. I la família va fer el mateix camí. Amb ajuda, tot i que el neguit no desapareix: “La policia i l’exèrcit ucraïnesos els ajudaven, dient-los els punts on sabien que no hi havia perill. Tot i que sempre hi ha la possibilitat que avions, helicòpters o tancs surtin d’algun lloc. Per sort, no va passar res i van poder sortir molt ràpidament.” Des de Girona, ell tampoc va parar quiet. Va buscar la combinació més ràpida per viatjar fins a Bucarest, des d’on va llogar un cotxe cap a la frontera. Cap a Siret, una població que quedarà per sempre més a la seva memòria. És on es va retrobar amb la parella i els fills. L’angoixa i l’ansietat no van desaparèixer fins al retrobament, però l’ajuda els va causar admiració. “No només de la policia i l’exèrcit ucraïnesos. A la frontera, també hi ha molta gent que ajuda. A Siret, ens oferien quedar-nos a dormir per fer el viatge de tornada més descansats.”

L’ambaixada no respon

La primera via explorada per deixar Ucraïna va ser el contacte amb l’ambaixada espanyola, però va ser improductiu. “Primer, no ens contestaven. La meva mare va trucar a Exteriors, que ens va tornar a derivar a l’ambaixada. Més tard, em van contestar per correu electrònic i em van demanar que els passés les dades de les persones afectades per contactar-hi. Encara avui ningú ha trucat a la meva dona”, relata el tècnic. “El comboi d’espanyols va sortir de Kíev cap a Polònia. Després, per gent del futbol t’assabentes que, per exemple, els portuguesos van sortir per Moldàvia, perquè, des de Kíev, anaven parant en altres ciutats a recollir gent.” Deu haver perdut el compte de les vegades que ha vist el vídeo –i de les que ha estat temptat d’interactuar-hi– del ministre Albares dient que qui s’havia quedat era per voluntat pròpia. “Fa molta ràbia veure’l dient que han sortit tots els que ho han demanat. No ens ha trucat ningú. Polítics, Espanya... Cap sorpresa.”

Avui tenen previst arribar a Girona, però el neguit no s’acaba, ni de bon tros. “Tenim família i amics a Ucraïna. Així estarem, patint i esperant que no els passi res.”

Fent camí lluny de casa
Albert Fernández Caballería va penjar les botes amb 23 anys, per problemes en un genoll. Va començar a entrenar al Bons Aires –absorbit pel Girona– i el Sàbat i, amb 28 anys, entrenava el Guíxols a primera catalana. El Girona juvenil, el Cassà i el Palamós van ser les parades abans de començar, precisament a Ucraïna, el seu periple lluny de casa. Després del Dnipró, va treballar a Bahrain i es va integrar al cos tècnic de Michael Laudrup, abans d’integrar-se a la selecció de Qatar.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)