Mundial

RICARDO RODRÍGUEZ

EX ENTRENADOR DE L’URAWA RED DIAMONDS I DEL TOKUSHIMA VORTIS DEL JAPÓ

“El japonès aspira a jugar a Europa i això el fa ser millor”

“Quan mirava el partit hi va haver un moment que vaig pensar que els futbolistes japonesos que hi havia al camp tenien molta qualitat i que podien succeir coses”

“Per la seva cultura, es deixen impregnar i tenen la capacitat de copiar el que els agrada i millorar les coses que veuen, no només en l’àmbit futbolístic”

En els últims anys al Japó he vist una evolució tàctica en molts equips amb gust pel joc de posició
El triomf de l’Aràbia Saudita contra l’Argentina és més sorprenent que el del Japó contra Alemanya

Ricardo Rodríguez (Oviedo, 3/4/1974) ha viatjat arreu del món per treballar-se la seva trajectòria a les banquetes fins a aconseguir ser un emblema al Japó. Al país del Sol Naixent l’asturià va aconseguir implantar un estil i ascendir amb el Tokushima Vortis, a més de fer renéixer l’Urawa Red Diamonds, club amb el qual va guanyar la copa de l’Emperador, la supercopa i que va classificar per a la final de la Champions. Les primeres passes de Ricardo a les banquetes van ser a Girona, dirigint el juvenil i ajudant Salamero en el primer equip en l’ascens de tercera a segona B de l’any 2006.

S’ha convertit en tota una referència al Japó gràcies a la seva feina. En un país on agraeixen el treball, se sent especialment orgullós?
És tot un orgull tenir la sensació d’haver fet una bona feina al Japó. Sobretot em sento molt reconfortant del títol que vam aconseguir amb el Tokushima Vortis i de la manera com ho vam fer, amb un futbol vistós i jugadors joves. Això em va ajudar perquè un club com l’Urawa Red Diamonds, un dels més grans del país, es fixés en mi. Allà vam aconseguir guanyar la copa de l’Emperador i la supercopa, i també portar-los a la seva quarta final de la Champions asiàtica.
Des del 2017 que entrena equips japonesos. Un país amb una cultura diferent però també un futbol diferent?
A tot arreu, la cultura d’un club i d’un país és molt important ja que cada entitat té la seva idiosincràsia i has de tenir la capacitat de conèixer aquesta cultura, quines són les regles no escrites dins d’aquests països i clubs i adaptar-te a les situacions. El Japó és molt diferent culturalment i també futbolísticament ja que a Europa hi ha un futbol més vertical i més elèctric. En el futbol japonès hi intervé més la tàctica i hi ha molta anàlisi. Hi ha força diferències pel que fa al ritme, les transicions i altres aspectes.
Veure el Japó guanyant contra Alemanya el va sorprendre? O coneix i reconeix l’evolució del seu futbol fins a poder competir amb els millors?
A mesura que passaven els minuts, el Japó va anar millorant molt i els canvis de Moriyasu van ser molt encertats. Això va donar a l’equip un altre aire diferent, van dominar més el partit i, a mesura que s’anaven succeint més canvis, el caràcter de l’equip va ser molt ofensiu i amb molta qualitat. Vaig veure el partit des de Tailàndia i hi va haver un moment que vaig pensar que els futbolistes japonesos que hi havia al camp tenien molta qualitat i que podien succeir coses. Així va passar; l’onze era ofensiu i el resultat no em va sorprendre en aquell instant.
En quins aspectes ha millorat més el futbol japonès en els últims anys?
Ha millorat molt des del punt de vista tàctic. És un futbol tàctic, tothom analitza i no és senzill ser capaç de generar molt de futbol d’atac només amb futbolistes d’aquest perfil; s’ha de tenir ritme, generar molta verticalitat, tenir jugadors per ser profund i tenir efectivitat. En els sis anys que fa que soc allà he vist aquesta evolució tàctica en molts equips amb gust pel joc de posició com a mi m’agrada, i també una evolució en el fet que molts dels futbolistes aspiren a jugar a Europa i això els fa ser millors i més competitius.
El país asiàtic ha hagut de créixer en l’àmbit formatiu per arribar a aquest punt? En els clubs l’arribada de tècnics estrangers com vostè també hi ha acabat influint?
Crec que sí. El Japó, per la seva cultura, es deixa impregnar d’aspectes d’arreu del món i té la capacitat de copiar el que li agrada i millorar les coses que veuen, no només en l’àmbit futbolístic sinó també empresarial. En l’aspecte formatiu hi ha una diferència molt gran entre els juvenils i el primer equip. Si bé a Espanya això està cobert pels equips de segona B o ara les categories FEF, al Japó està cobert per les universitats. Hi ha una diferència gran ja que hi ha jugadors com Mitoma o Hatate, que ja es veia que podien ser jugadors vàlids per rendir a bon nivell a primera japonesa però van allargar el període universitari fins a quatre anys i van arribar més madurs a l’última part.
Ha tingut una carrera plena d’esforç i sacrifici, viatjant arreu del món per fer-se una reputació. Ha valgut la pena?
I tant que sí. En el futbol ningú m’ha regalat res. Tot ho he aconseguit a còpia de treball, de formació constant i d’adquirir noves idees a partir del que he vist en els diversos països on he estat, la quantitat d’entrenadors pels quals he treballat, o els jugadors que he dirigit. Crec que m’he anat fent a mi mateix i avui en dia estic molt content de com va la meva evolució com a entrenador i molt orgullós de la meva trajectòria.
També va dirigir la selecció sub 17 de l’Aràbia Saudita. L’absoluta va donar una altra de les sorpreses més grans superant l’Argentina. El va sorprendre més que la victòria del Japó contra Alemanya?
Potser sí. El Japó té una estructura molt bona futbolísticament, amb algunes llacunes, però disposa de categories organitzades amb partits retransmesos per la televisió i molta afluència d’espectadors als estadis. A l’Aràbia Saudita, quan hi vaig arribar el 2011, juntament amb un grup d’entrenadors espanyols, vam veure que estava tot buit. Molts jugadors començaven a jugar al futbol amb divuit anys i sorprenia. Recordava l’anècdota de Salem Al Dawsari, que mesos abans de jugar el mundial sub 20 estava jugant al carrer. Són coses que a Espanya, Alemanya o França són complicades de veure.
La sensació és que els països busquen l’evolució i el creixement amb talent de fora?
Òbviament tots els països busquen un desenvolupament i evolució del seu futbol. Com per exemple Alemanya, que després d’un fracàs mundialista el 2006 va canviar una generació i l’evolució de jugadors fins a ser campions el 2014, a còpia de molt futbol formatiu, d’estructura, de tècnics, d’instal·lacions... Per tal que un país es desenvolupi futbolísticament fan falta moltes coses. Ho vaig comprovar a l’Aràbia Saudita, en què vam voler donar un impuls al futbol del país i això no només és una cosa d’entrenaments sinó que s’han de tocar les coses que he esmentat i més. Cal tenir la idea clara del que es pretén.
A Girona va tenir-hi l’última experiència europea. No va ser fàcil per la situació del club, però com la recorda?
Ho recordo com una situació de molta dificultat. Recordo que l’any anterior, amb Rubi a la banqueta, van estar a punt de pujar a primera però vuit jugadors de l’equip titular no van seguir, es va fer un projecte des de zero i era clarament un any de transició que potser jo en l’àmbit dels mitjans no vaig saber vendre. Sí que recordo que estàvem a mitjans d’agost encara amb cinc fitxatges per fer i aquell curs va ser el primer amb el fair play financer per part de LaLiga. Sergi Raset em va dir que havíem de fitxar cinc jugadors però que només en podríem fitxar un. De davanter pur tenia Chando i veníem d’un estiu difícil.
Coneix la situació actual del club, ajudat pel City i competint a primera? Vostè va participar d’un ascens de tercera a segona B. Ha plogut molt?
Doncs sí. Qui ho hauria dit. Jo vaig arribar a Girona el 2006 per entrenar un equip juvenil quan el primer equip era a tercera divisió. Al cap d’uns mesos vaig estar al primer equip i pujar de tercera a segona B va ser com l’inici de tot per al Girona. Des de llavors va començar una trajectòria ascendent fins a arribar al futbol professional espanyol, amb el posterior ascens de segona B a segona A i ara a primera. Que pugui estar amb el City col·laborant i que pugui consolidar-se a la màxima categoria per jugar-hi cada any també em fa estar content d’haver aportat el meu gra de sorra amb aquell ascens quan el club afrontava el tot o res. També n’estic orgullós, d’aquell ascens, perquè va ser l’any que més vaig disfrutar del futbol i en guardo bons records.
Amb ganes de tornar a Europa per entrenar?
Vaig acabar la meva etapa a l’Urawa i ara a veure què passa. Haig de descansar una mica i veurem si a Europa hi pot haver alguna situació, ho valoraré. No només a Espanya sinó que també m’agradaria entrenar a Anglaterra, que és un objectiu que fa anys que tinc, i ara podria ser un bon moment. A veure com evoluciona tot, com es mou el mercat, ja que vaig tenir ofertes per continuar al Japó i també per entrenar en diferents països d’Àsia.
Com veu el Japó-Espanya?
Serà un gran partit ja que els dos equips han de guanyar després dels resultats de l’altre dia. Va ser una sorpresa per al Japó perdre contra Costa Rica i Espanya teòricament és superior ja que està fent un bon futbol. El pla de partit serà clau.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)