En un partit d’enfangar-se, amb el camp cada vegada més pesant, la circulació de la pilota deixava pas a la lluita, a la brega i a les disputes aèries. Tocava posar-hi intensitat, una de les virtuts de l’Eibar. I el Girona no se’n va sortir. O ho va fer només en la primera meitat, i ni així en va fer prou, perquè ja va marxar al descans amb desavantatge. La segona ja va fregar el ridícul. Eusebio, que es va presentar a Ipurua amb quatre futbolistes amb dorsal superior al 25, en va situar un d’entrada, el del 34 a l’esquena. Valery Fernández, alternativa cada cop més habitual al carril esquerre, es va situar ahir a l’altre costat, al lloc teòric de Pedro Porro, que començava a la banqueta. L’escalenc va tenir la primera ocasió del partit. Només començar, va recollir el refús d’una falta lateral i va provar un xut que Dmitrovic va escopir. Li va tornar a caure a Valery, però la centrada va acabar en no res.

El jugador del filial tenia l’amenaça de Marc Cucurella al davant, però se’n sortia bé en la responsabilitat defensiva, força més diligent i atent que Raúl García a l’altre costat. A més de Cucurella, el va forçar José Ángel, que va provar de retallar-lo diverses vegades i no se’n va sortir (35’). En atac, a Valery li va costar tenir protagonisme, més tímid que en les presències anteriors a l’altre costat del camp. Ja en la segona meitat, va rebre la passada d’Aleix Garcia i va buscar una centrada que va acabar a córner (51’). El Girona, però, feia estona que navegava. En qüestió de segons, va arribar el 2-0. I en menys d’un quart d’hora, el tercer. Res a fer. Eusebio va fer entrar Porro, que, després d’un primer moment de quietud, va acabar intercanviant la posició amb Valery, que va passar a jugar al costat esquerre, amb Raúl García reubicat de central esquerrà.

Feia estona que estava tot escrit. Ni tan sols el gol de Stuani va valer, perquè era fora de joc. A Valery Fernández, arraconat a la banda, li va costar moltíssim tornar a intervenir. En atac, no va tornar a trepitjar l’àrea del rival, possiblement perquè el preocupava més vigilar que l’estrip al darrere no fos encara més greu, i també perquè els gironins ja havien dimitit del partit només de començar la segona meitat. L’encara jugador del filial, que en la recta final es va tornar a intercanviar la posició dels carrils amb Pedro Porro, hi va posar voluntat i lluita, com sempre, però va quedar engolit per l’alarmant imatge oferta pel Girona, que té un forat cada cop més greu mb els gols encaixats. Dins del drama col·lectiu, Valery Fernández va fer el que va poder.