“Ets un fill de puta.” M’ho va dir abans d’una compareixença pública i ho va fer amb l’habilitat que el caracteritzava, amb prou feines sense moure els llavis, dibuixant un mig somriure i mirant-me als ulls en tot moment. Ningú se’n va adonar, i això que aleshores la petita sala de premsa de l’estadi estava plena perquè era una d’aquelles rodes de premsa tenses, amb la SAE embardissada i el futur del club en suspens, com els ganivets que volaven per Montilivi en totes direccions. No havien passat ni dues hores que ja fèiem una canya junts. “S’ha de saber separar les coses. La feina n’és una i la relació personal i l’amistat, una altra.” Era Gusó en tota la seva essència. I d’aquesta reflexió no se n’ va allunyar mai ni un mil·límetre. Un paio únic. Complex però al mateix temps un llibre obert. I, sense cap dubte, el rei de les distàncies curtes.

Després que aquest mitjà hagués entrevistat una trentena de persones de l’entorn blanc-i-vermells, la majoria van valorar Gusó com el millor president que ha tingut mai el Girona. Hi ha hagut de tot, evidentment, perquè gairebé 90 anys donen per a molt. Presidents que ho van ser per figurar. Presidents que ho van ser per força per no deixar que el club desaparegués. Presidents solvents econòmicament però que no els va entrar la pilota (quan no és un all és una ceba). Presidents a qui els jugadors es van tancar a Montilivi amb un sac de dormir perquè no cobraven. Presidents que no van voler agafar l’autopista cap a l’LFP per no afluixar la mosca a Salamanca... I un president, també, amb el qual el club ha pujat a primera divisió en una època en què els presidents són menys presidents que mai perquè per damunt hi ha el(s) propietari(s).

Només la perspectiva deixa veure allò que entre el 2008 i el 2010 costava de visualitzar perquè no es tenia tota la informació o perquè, des de dins, tampoc no s’explicava tot, potser perquè no es podia. Èxits esportius a banda –Gusó és el president que va fer pujar el Girona de tercera a segona A– hi va haver allò que ha estat batejat com “el tercer ascens”, que possiblement va ser el més important de tots. El Guadalajara, per posar un exemple, va baixar després de salvar-se per no constituir-se en SAE. El Girona, en canvi, ho va aconseguir. A empentes i rodolons, sí. Amb uns 800 socis comprant almenys una acció, a 500 euros. Però, a pesar de la bona resposta del soci, van quedar prop de dos milions per cobrir que van fer que aquell consell hagués de fer autèntics equilibris i buscar dos avaladors i crear dues societats amb seu a la quinta forca per poder dipositar en temps i forma els 3,2 milions de capital social. Si aquells diners van estar un minut o un mes o un any a la caixa forta del banc, allò va passar a ser secundari, fins i tot irrellevant. El cas és que el Girona es va mantenir a segona A –afegeixin en tot aquest context el penal de Kiko Ratón–. Però Gusó i el seu equip es van desgastar –la pressió mediàtica, dels petits accionistes, dels aficionats i dels jugadors també va ser important– i van acabar venent el club a Josep Delgado. I aquest, posteriorment, a Guardiola i a Soriano. Al City. Ara, aquí a Montilivi, ja tot es compta per desenes de milions i el Girona és més SAE (no diguin Societat Anònima, diguin Sense Ànima) que mai. De fet, només per ser present ara en una junta d’accionistes cal reunir 2.000 accions. L’abonat importa? Ja fa temps que els clubs van deixar de ser dels socis.

Prèviament, Gusó havia estat el desbrossador. Va trobar un club sanejat, sí, perquè els predecessors (Roche) l’hi van deixar net de deutes i també amb diners a la caixa. Va fer, també, alguna bestiesa marca de la casa. I ves a saber què hauria estat del Girona si no hagués pujat, perquè aquell final del curs 2007/08 semblava una ruleta russa però amb només un forat sense bala. Però es va assolir la divisió de plata, 50 anys després. I aquí es va obrir un escenari desconegut per a una directiva que no va trigar a descobrir que l’any 2008 i el 2009 tenir un club a segona A, sobretot un com el Girona, era com aquell que tenia un Porsche que per anar fins a Barcelona necessitava aturar-se tres vegades a fer gasolina pagant el combustible a preu d’or.

Perquè el primer any ningú volia anar a un club que no havia tastat mai l’LFP i que estava perdut al nord-est del país, a tocar de França. La televisió pagava dos milions d’euros, sí, i a Gusó se li van posar els ulls com taronges quan li ho van dir. Però resulta que mediocritats com Paco Esteban i Raúl Martín ja cobraven 180.000 euros (o això, o no venien). Més que la gran majoria de futbolistes l’any de l’ascens a primera! Facin comptes amb plantilles de 25 futbolistes, rescissions de contracte i astracanades diverses. A l’inrevés que d’altres, però, a Gusó l’única cosa que li va entrar va ser la pilota. Tres ascensos (aquest 2+1) que no van sortir-li de franc. “El futbol es divideix en dos: els que cobren i els que paguen. I els que cobren sempre en volen més”, va afirmar. El Girona és ara a primera per molta gent que hi ha posat el seu gra de sorra i per alguns que, més que un granet, hi van posar unes quantes palades, entre els quals el president que va batejar el futbol com “una gran mentida”. Una gran mentida que fa milionària molta gent i ja no només els futbolistes, sinó també directius i consellers. Els que fa deu anys pagaven i avalaven amb el patrimoni personal, ara no hi posen ni cinc, tenen nòmina i es reparteixen beneficis. Professionalisme, se’n diu. Gràcies per tant!