Esmunyedís, ràpid, traçut i amb arribada, Cristian Portugués (Beniel, Múrcia, 1992) aplega les virtuts que ha de tenir un futbolista de banda normal. En dos anys i mig al Girona, on va arribar procedent de l’Albacete, s’ha convertit en un referent de l’atac blanc-i-vermell, amb el qual ha marcat prop del 20% dels gols de l’equip a primera divisió, i, en aquesta posició, sempre a dalt, partint des d’un costat, gairebé un extrem, i amb el 9 a l’esquena, és una figura indiscutible per a Eusebio Sacristán, com va ser-ho també per a Pablo Machín. El seu passat, però, amb el qual es retrobarà demà a Montilivi enfrontant-se al València, l’equip on va formar-se, diu una altra cosa: Portu era mig centre defensiu.

I és que al València, al qual va accedir amb 15 anys, quan era cadet, i va marxar-ne als 22, amb més d’un centenar de partits a les espatlles amb el filial i havent debutat amb el primer equip, la demarcació del jugador murcià era molt diferent de la que juga ara. “Era un pulmó al mig del camp”, explica Vicente Mir, entrenador que va dirigir-lo de juvenil i també en el segon equip valencià, el Mestalla (2009-2011). “Exhibia les condicions que continua tenint ara: molta arribada, molt punt d’honor, sacrifici, bona tècnica, i on rendia més era de mig centre”, hi afegeix el tècnic.

Des d’aquesta posició, al planter de l’entitat valencianista, Portu, que va arribar a ser internacional sub-17, va ser sempre un dels alumnes avantatjats. “Al juvenil havia jugat amb gent com ara Isco, Carles Gil i Paco Alcácer, futbolistes amb unes característiques ofensives especials, i era l’encarregat de donar equilibri a l’equip”, rememora Nico Estévez, tècnic que va tenir-lo més tard, també al Mestalla (2013/14). “Sempre havia tingut aquella capacitat física d’anar cap endavant i vam intentar que, com a mig centre més de referència, l’utilitzés també cap endarrere quan l’equip perdés la pilota i també, d’altra banda, que ens ajudés, quan la tinguéssim, en la sortida”, indica Estévez, que va acabar-se adonant que l’ara jugador del Girona funcionava millor amb llibertat. “Quan participava en accions ofensives, donava alguna assistència o arribava a l’àrea amb perill, i aleshores el vam alliberar un pèl més posant-li al costat un mig centre més posicional”, recorda. “Se li veia que tenia molta arribada i alguna vegada l’havia posat de mitjapunta, però en aquest lloc n’hi havia d’altres de més fins, amb més qualitat, i, fonamentalment on el veia més era de pivot”, assegura Mir.

Incansable, insistent, tot un nervi a la gespa, irrefrenablement ha acabat anant cap amunt, però els seus anys a la medul·lar li van aportar maduresa, el punt de pausa necessari que dona eficiència al seu, en ocasions, caòtic futbol. “El vaig burxar bastant, sobretot perquè volia ser a tot arreu i no aconseguia robar. L’insistia que havia d’arribar i robar, que no n’hi havia prou que fes una pressió forta, sinó que també havia de ficar la cama i recuperar la pilota”, expressa Mir. “Nosaltres li vam voler fer veure que a vegades no feia falta córrer tant, sinó estar ben situat”, suma Estévez, que destaca la predisposició i entrega del jugador. “És molt intel·ligent, escoltava i sempre va estar molt obert a aprendre”, diu. “Era molt bon noi, ho acceptava tot. Com a persona era impressionant”, coincideix Mir.