Girona

IBAI GÓMEZ

JUGADOR DE L’ATHLETIC CLUB

"Abans que futbolista, soc persona"

“Soc com la resta de gent i quan em ve de gust parlar amb algú, opinar o interactuar, ho faig”

“Vaig marcar el meu primer i únic ‘hat-trick’. És una nit inoblidable ”

Veure’m les cares amb Ramalho seria especial perquè és un bon amic i també difícil perquè és un gran jugador

Ibai Gómez (Bilbao, 1989) va tornar aquest gener al club de la seva vida, l’Athletic, després de dos anys i mig al Deportivo Alavés. Feliç de defensar la samarreta dels lleons de nou, avui serà a Montilivi, on el curs passat, amb la dels babazorros, va fulminar al Girona amb un hat-trick.

Va dir que anar-se’n del Deportivo Alavés va ser la decisió més difícil de la seva carrera.
Sí. La decisió més complicada perquè han estat dues temporades i mitja magnífiques, en les quals el club i la gent m’ha cuidat moltíssim, m’ha donat molta estima, les coses tant col·lectivament com individualment han anat molt bé, i prendre una decisió així és complicada. Encara més, si no hi hagués hagut la trucada de l’Athletic, i tenia altres trucades, la meva prioritat era quedar-me al Deportivo Alavés. Però, quan et truca el club de la teva vida, et canvia tot, i així va ser. Una decisió dura, però meditada i crec que encertada.
A Vitòria va recuperar la seva millor versió. Què li van donar«
Jo crec que tot va junt. L’afecte i la confiança dels entrenadors, del club, de la gent. Això et fa créixer, et fa sentir important; quan et sents important guanyes en confiança, i quan un futbolista guanya confiança, bé, ja no només un futbolista, en tots els àmbits de la vida, facis el que facis, exerceixis el que exerceixis, amb confiança et sortirà molt millor. Per això dic que m’han donat molt.
Fora del camp, sorprèn la seva activitat a les xarxes socials. Interactua sovint amb els aficionats...
Sap què passa« És una cosa que remarco sempre: abans que futbolista, soc persona. Soc una persona normal, com la resta, i quan em ve de gust parlar amb algú, opinar, interactuar, sempre que sigui amb respecte, em sembla la cosa més normal del món fer-ho. Així ho veig i així ho faig.
Per què és estrany això« Com és que els futbolistes professionals no són més propers«
Tinc la sort que tinc uns seguidors que en un percentatge molt alt, la gran majoria, em tracten molt bé i em respecten molt. Ho tinc més fàcil. Potser a altres no els respecten tant. Quan arriben molts de missatge irrespectuosos potser et fan tirar enrere i et canses. Jo em considero un afortunat pels seguidors que tinc i això m’ajuda en el sentit de poder interactuar-hi.
Continua entrenant nens«
Vaig haver-ho de deixar quan vaig anar cap a Vitòria, perquè entrenava en el Santutxu. Feia tretze anys que hi entrenava i ho trobo moltíssim a faltar perquè m’encanta, però vaig prendre la decisió de centrar-me al 200% en la meva carrera de jugador i espero que siguin molts anys i després ja tindré temps d’entrenar, en la categoria que sigui, perquè és el que vull i el que m’apassiona.
Com va començar«
Li ho explico. Jo tenia un desenvolupament molt tardà i fins a l’últim any de juvenils pràcticament no jugava, sempre era suplent, jugava dos o tres minuts. Aleshores jo sempre deia al meu pare, que és el president del Santutxu i que havia estat entrenador tota la vida, que a mi els caps de setmana em faltava alguna cosa. I després quan jo tenia tretze anys em va donar l’oportunitat d’entrenar a nens de quatre i cinc anys i així vaig començar. Em va omplir moltíssim. A més, sempre anava amb el meu pare a tot arreu, quan ell anava a entrenar, l’acompanyava i m’hi fixava i observava.
Suposo que eren molts els nanos que li preguntaven pel seu característic colpeig amb l’exterior...
Algun sí que és veritat que sempre m’hi insistia. És una cosa que crida molt l’atenció, és una mica el meu segell d’identitat, cadascú té el seu. Al final, és un recurs que em surt naturalment, que sí que és cert que mentre més l’utilitzes millor surt, però també que només el faig quan veig que per les circumstàncies servirà i serà útil.
Amb l’Athletic encara no ha marcat en aquesta nova etapa, i ara torna a Montilivi, on deu tenir un bon record de la darrera visita.
El meu primer i únic hat-trick. Tinc un record espectacular d’aquell partit. Veníem amb una dinàmica de les pitjors que hi ha pogut haver a primera divisió, era el primer partit amb el Pitu Abelardo i se’ns va posar molt costa amunt amb el 2 a 0, però després va sonar la flauta, vam guanyar amb el meu hat-trick... imagina’t. És una nit inoblidable per mi.
Avui defensarà una altra samarreta. Com afronten el partit«
Amb molt de respecte, amb il·lusió i amb optimisme, òbviament. Som un equip, ho estem demostrant, que està capacitat per competir contra qualsevol i anem amb la idea de guanyar els tres punts, sabent que serà molt difícil.
Com veu el Girona«
Des que va canviar el sistema s’està veient més fort. Després d’aquella mala ratxa que va passar torna a estar en dinàmica de sumar i sabem que ens trobarem un equip complicat, que pressiona ara més a dalt, que té qualitat i que té jugadors que marquen diferències de cara al gol com Stuani i Portu.
Vejam a quina banda juga, però és possible que s’hagi d’enfrontar a Ramalho.
Pot ser, pot ser... tant de bo. Mentre sigui al camp, tant me fa veure’m les cares contra qualsevol, però sí que és cert que jugar contra Jonas és especial perquè, a part d’un excompany, és un bon amic. Seria especial i seria difícil perquè és un gran jugador... veurem què toca.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)