Després de ser protagonista en les primeres jornades, Marc Muniesa va desaparèixer del mapa a partir del mes de novembre, quan una lesió el va deixar fora de combat fins al Nadal. El bon rendiment dels seus companys a l’eix, l’arribada de Raúl García al lateral i el canvi de sistema d’Eusebio passant de tres a dos centrals feien preveure un final de temporada complicat per al lloretenc, però en els dos últims partits ha trobat un nou encaix dins l’equip. I és que, com va fer en la segona part del partit contra el Leganés, ahir Muniesa va ocupar la posició de pivot al mig del camp, per darrere de Pere Pons i Granell, i va tornar a complir amb bona nota.

Si els gironins van tenir equilibri en la primera part va ser gràcies a l’ordre que hi va posar el lloretenc, que tot i no convertir-se en un fix com es podia esperar d’ell, no deixa de demostrar que, sigui del que sigui, ell vol sumar pel bé del Girona. Sempre atent en les ajudes defensives quan Dani García o Beñat feien un pas endavant i també quan Raúl García apareixia per la seva zona, Muniesa va aconseguir que el conjunt basc es perdés gairebé sempre en la zona de tres quarts de camp. Contundent al tall i potent en les jugades aèries com poques vegades se li havia vist a Montilivi, no se li va poder demanar més. A més, va tenir la virtut de disfressar-se de Douglas Luiz en la sortida de pilota, traient responsabilitats a Pere Pons i Granell. Ho va fer amb eficàcia, sense perdre gairebé cap pilota durant els primers quaranta-cinc minuts, i també donant velocitat quan l’equip ho necessitava.

Ara bé, tot el que havia estat or en la primera part va ser ferralla en la segona. No pas per responsabilitat seva, sinó de tot l’equip. Els gironins es van acular i llavors va ser quan Muniesa va patir. Sense presència per treure la pilota i sense una referència a l’hora de defensar la feina del lloretenc, el resultat del Girona se’n van anar en orris.