Es va posar la samarreta a la cara, a prop del cercle central. Quiet. Sol. Els únics moviments, de cintura cap amunt. Mans al cap, i després als malucs. Immòbil durant un bon grapat de segons, mentre tot el Valladolid era una festa. Ell, com si volgués aturar el temps. Fins que el va anar a saludar i abraçar Rubén Alcaraz. Va ser la reacció d’Àlex Granell, el capità, després de certificar la davallada al José Zorrilla. La imatge del drama. L’orgull ferit.

El capità que va haver de viure des de la banqueta tot el partit a Balaídos va ser un dels que van tornar a l’equip. Era l’hora dels valents, dels orgullosos, del cor. Amb l’esquema de joc més propi de Pablo Machín que Stuani reclamava només d’acabar el partit a Vigo. Però una cosa són els noms i el dibuix, i una altra, les intencions. I el Girona va sortir amb la idea que no passés res. Prioritzant el treball defensiu i oblidant-se de l’atac. Ni l’uruguaià ni Portu van aparèixer en tota la primera part, i Borja García ho va fer amb comptagotes per començar les úniques circulacions de pilota. El Valladolid tampoc feia meravelles, però hi posava més intenció ofensiva. La primera pilota que va posar a l’àrea el Girona va ser una centrada de falta de Granell des de molt lluny, sense cap conseqüència. El capità tornava a compartir amb Pere Pons un mig del camp que, en tota la primera meitat, es va preocupar més d’ajudar al darrere que de progressar cap endavant. Ja poc abans del descans, el gironí va fer un bon eslàlom per donar sortida a Borja.

En la segona meitat, el Valladolid semblava tenir les idees menys clares. Però el Girona tampoc feia res en atac. Després d’un córner, Granell va buscar una centrada que Masip va aturar (52’). A Eusebio, amb Raúl García apagat com gairebé sempre a l’esquerra, se li va acudir rescatar el recurs de Granell al carril, a l’hora de fer entrar Douglas Luiz. De cop i volta, el capità assumia un rol que li semblava ja oblidat. Com a mínim hi va posar més empenta i més arribada que l’exjugador del Leganés, que tampoc costava gaire. Va buscar una centrada rasa (67’) i, després de la garrotada de l’1-0, una altra al pal llarg cap a Portu, que la va arribar a connectar (69’). Més tard, va habilitar amb una passada a l’espai Borja García, que no se’n va acabar de sortir (75’). Va provar una altra centrada, que Stuani va arribar a despenjar (78’). Cap d’aquestes accions va derivar en una ocasió clara, però com a mínim s’hi va posar. En plena fase de retocs tàctics, Granell devia tenir dificultats per endevinar ben bé quina missió tenia al camp. Ja no importava. Va ser l’encarregat de posar a l’olla les últimes jugades. Primer, una falta penjada des del mig del camp (94’). I després, en un córner amb Bounou a dalt. Va ser impossible. Frustrant. Per quedar immòbil. Com Granell.