Un ariet per a la història
El davanter uruguaià ha estirat el Girona més que ningú en la recerca de l’objectiu de la salvació, però els seus 19 gols no han estat suficients per assolir-lo
En dues temporades amb el conjunt blanc-i-vermell a primera divisió ha marcat 40 dianes, que el converteixen en el màxim artiller de l’entitat en el futbol professional
Aquest curs ha fet més de la meitat dels gols de l’equip, i amb una ràtio d’una diana cada 143 minuts
En la final contra el Llevant es va jugar el físic i es va fer una infiltració per poder disputar l’enfrontament
Marxarà o es quedarà, però faci el que faci Cristhian Stuani serà per sempre un dels grans en la història del Girona. Amb només dues temporades n’ha fet prou per convertir-se en una llegenda l’ariet de 32 anys, davanter i referència ofensiva del Girona de primera divisió. El secret, gols a dojo. Quaranta n’ha marcat l’uruguaià de blanc-i-vermell, una xifra que el fa ser el màxim artiller històric de l’entitat en el futbol professional, al davant de la trajectòria al club de Jandro Castro (36) o Felipe Sanchón (35). “És un honor i un orgull. No ho oblidaré mai”, va assegurar Stuani quan va assolir la marca.
I és que pocs podien pensar quan va aterrar a terres gironines l’estiu del 2017 que la incidència del charrúa en l’equip seria de tal magnitud. Amb 30 anys i sense fer soroll, va arribar procedent d’Anglaterra, del Middlesbrough, on no havia deixat precisament un record inesborrable, amb 11 gols en dues temporades –una de les quals a segona–, i per tant, no representava tampoc un fitxatge d’absolutes garanties. A més, tant al futbol anglès com a l’Espanyol, el seu anterior equip abans del Boro, havia jugat la majoria dels partits partint des de la banda, d’extrem, i la seva arribada, en un conjunt acabat de pujar i que sense Fran Sandaza i Cristian Herrera no tenia davanters, va plantejar uns dubtes raonables que, no obstant això, va esvair aviat. En un equip amb carrilers profunds, en què la majoria de jugades acabaven amb centrada a l’àrea, va trobar el seu hàbitat i des del principi el seu rendiment va ser espectacular.
El 9 que porta el 7
Les quatre desenes de gols que ha anotat amb el Girona es reparteixen en 21 el primer curs, que van servir a l’equip per somiar amb Europa durant un temps, i en 19 el segon, el darrer, insuficients per mantenir la categoria d’un conjunt que ha acabat amb els ossos a l’infern. Un descens que no ha pogut evitar tot i acabar en el top 5 de màxims golejadors del campionat, només superat per Leo Messi (36), Luis Suárez i Karim Benzema (21) i Iago Aspas (20), amb una xifra de gols al sarró que suposa, a més, un fet gairebé inaudit en els 80 anys que té de vida la primera divisió espanyola. Fins que el Girona va baixar aquesta campanya, només cinc equips havien baixat a segona en tota la història de la lliga tenint a les seves files un futbolista que marqués 19 o més dianes: l’Osasuna (1935/36) amb Julian Vergara (20 gols), el Valladolid (1957/58) amb Manuel Badenes (19), l’Sporting de Gijón (1975/76) amb Quini (21), el Rayo Vallecano (1979/80) amb Fernando Morena (21) i l’Atlético (1999/00) amb Jimmy Floyd Hasselbaink (24). Els gironins, doncs, amb Stuani a les files, han engreixat la maleïda llista.
Res més, però, se li pot demanar al dorsal 7 del conjunt gironí en una temporada en què ha fet de tot per aconseguir l’objectiu de la permanència. A més de ser determinant marcant més de la meitat dels gols de l’equip (51%), de marcar cada 143 minuts i anotar en tretze ocasions la primera diana del conjunt en el partit, s’ha erigit en un dels líders del vestidor donant la cara no només a la gespa sinó també públicament en les pitjors situacions i contextos. Mai s’ha amagat. La manifestació definitiva del seu grau de compromís i responsabilitat va produir-se en l’últim partit a Montilivi, el dia que el Girona se la va jugar contra el Llevant. El punta es va passar la setmana prèvia a la finalíssima sent dubte, a causa de dues lesions musculars a la cama esquerra, una al soli i l’altra el bessó, que ja li van impedir disputar l’anterior jornada. Finalment, el charrúa va decidir jugar-se el físic i fer-se una infiltració, amb la copa Amèrica en l’horitzó, i, minvat, va estar a l’altura contra els granota i va completar un partit marca de la casa en què va fer el gol que va servir per fer avançar els blanc-i-vermells en una tarda que va acabar en drama a Montilivi (1-2). “Uruguayo, uruguayo”, va acabar cantant la graderia mentre ell, desconsolat, aplaudia tot l’estadi, orgullós d’un ariet que, passi el que passi aquest estiu, ja és per a la història.
Publicat a
Notícies
Dijous,25 abril 2024