Deambulant per Montilivi
Fitxat per ser una alternativa eficaç i real a Cristhian Stuani per a l’atac del Girona, Doumbia no ha fet ni ombra a l’uruguaià
El pèssim rendiment, acompanyat d’un estat de forma dubtós en els primers mesos del curs, ha fet de l’ivorià una de les dues cares noves en el mercat estival juntament amb Roberts, un fitxatge nefast i indefensable
A simple vista es veia que no aterrava a Girona en el millor estat de forma, encara que digués el contrari
L’afició va passar a l’acció i de la incomprensió davant el rendiment del futbolista va passar a la burla irònica
“Hi havia lliures el 12 i el 14, però com que el meu objectiu és molt alt, m’ha agradat més el 22. Per què no pot ser el nombre de gols?” o “Soc conscient que esperen de mi que marqui gols. Sé que he de donar el millor de mi per així aportar molt”. Aquestes són dues de les frases més importants extretes de la presentació de Seydou Doumbia el 29 d’agost del 2018 a la sala de premsa de l’estadi de Montilivi. Dir això era molt agosarat però llavors va ser considerat un acte de valentia, una utopia per als presents en aquella presentació. I és que a simple vista es veia que Doumbia no aterrava a Girona en el seu millor estat de forma, per molt que el protagonista admetés –amb el mèrit que no se li escapés el riure– que arribava a terres catalanes al “90%” després d’un any estrepitós a l’Sporting Club i un estiu apartat de l’equip. I si fins i tot els periodistes –que als ulls dels experts dels cubs hi entenem poc de futbol– ho vèiem, la confirmació va arribar fa escasses setmanes en boca del director esportiu del Girona, Quique Cárcel, que va admetre davant els mitjans que al davanter “li va costar un mes i mig o dos posar-se en un estat òptim”. “Em sento culpable, sobretot, de la manera com va arribar físicament”, hi va afegir. Va ser, doncs, el 23 de maig quan el club va destapar la gran mentida.
Apatia i desesperació
Patir damunt d’un terreny de joc deu ser el pitjor que li pot passar a un futbolista i Doumbia, a conseqüència del seu estat de forma, patia, sobretot en els inicis com a blanc-i-vermell. El de la Costa d’Ivori va debutar al Camp Nou, un mes després d’arribar al club, i posteriorment, en la seva primera titularitat, va començar a aixecar crítiques en l’entorn. Els 56 minuts a Anoeta van ser un despropòsit de l’atacant, que no la va encertar en cap decisió i el pitjor: no arribava ni iniciava la pressió. Les mans al cap dels aficionats van passar a petites bones estones, sent molt benèvol, amb la participació en la victòria a Mestalla (0-1) i una diana per tancar el resultat al camp de l’Espanyol (1-3). Després, però, va acumular 11 minuts en sis partits per fer la seva millor actuació al Benito Villamarín tot i la derrota de l’equip (3-2). Allà Doumbia va fer la segona i última diana en la lliga –tot just el 20 de gener–, però un infortuni en forma de lesió després del partit d’anada dels quarts de final de copa contra el Madrid pocs dies després el va fer desaparèixer del mapa –23 minuts en els vuit partits següents.
Amb l’equip instal·lat en un forat negre de resultats interminable, Doumbia va tornar a aparèixer esporàdicament en els plans d’Eusebio Sacristán. Els aficionats, però, cada jornada més neguitosos veient que l’equip perdia posicions en la taula i s’acostava al descens, van passar a l’acció i de la incomprensió davant el pèssim rendiment del futbolista van passar a les burles iròniques quan tocava, amb poca fortuna, la pilota. Tot això quan la tocava, i és que en l’antepenúltima jornada, amb el Girona jugant-se el descens al Coliseum Alfonso Pérez de Getafe, l’atacant africà va sumar el segon partit sencer del curs –l’altre havia estat en la copa al Bernabéu, partit en el qual es va lesionar–, un matx que passarà a la història per l’apatia del bloc en un moment crucial de la temporada. Tan bo va ser el partit de Doumbia a Getafe que la final en majúscules de la campanya, a Montilivi contra el Llevant, l’ivorià la va veure còmodament des de la graderia, tot un missatge, mentre Stuani plorava lesionat en cada canvi de ritme que feia.
El càstig per al davanter va ser jugar l’últim matx contra l’Alavés amb gairebé nul·les possibilitats de salvació. Aquell partit, com la resta de Doumbia amb el Girona, no passarà a la història com sí que hi passarà la decisió de fitxar-lo. Amb la trajectòria a la mà, l’africà ha tingut anys d’èxit sobretot amb el Young Boys –64 partits de lliga i 50 gols– o el CSKA –cursos de 28 i 18 gols–, però allò va passar fa gairebé deu anys i ja llavors tenia la pinta d’un veterà. Ara la feina serà de l’àrea esportiva per alliberar-se d’una hipoteca en forma de fitxa inassumible a segona A i mirar de no arruïnar-se en l’intent.
Publicat a
Notícies
Dijous,25 abril 2024