Passeig a la rivalitat

El Girona i l’Sporting de Gijón no són equips que al llarg de la seva història hagin tingut disputes o duels directes dels quals la seva rivalitat augmentés fins a cotes insospitades. De fet, en l’etapa moderna de segona A, els dos clubs han coincidit només tres anys consecutius a plata entre les campanyes 2012/13 i 2014/15. Precisament en aquesta última temporada en què els gironins i els de Gijón van coincidir en la lliga va néixer un sentiment contrariat entre l’afició catalana, que va viure amb frustració el desenllaç d’aquell campionat de lliga.

Els dos equips van protagonitzar una lluita increïble per aconseguir la segona posició, que, com la primera, dona l’ascens directe a primera divisió. Els asturians no van perdre cap dels últims quinze partits de lliga i l’equip dirigit llavors per Pablo Machín només va caure derrotat en un dels darrers catorze. El frec a frec va ser constant amb un Betis lleugerament distanciat en la primera plaça, fins que el Girona va afrontar la darrera jornada en la posició preferencial amb 81 punts, dos més que l’Sporting (79). L’equip dirigit pel Pitu Abelardo havia, doncs, de vèncer un Betis ja ascendit a primera i esperar que el Girona no guanyés al Lugo a Montilivi, i això és el que va passar. Que els de Machín no fessin la feina va ser una errada clamorosa i històrica atribuïda als nervis del moment o al mal d’altura que els va agafar. L’empat de Caballero a les acaballes va glaçar tot l’estadi, que sabia que l’ascens directe s’escapava, una oportunitat que llavors va ser catalogada com a única, però que per sort el futbol es va encarregar d’esmenar a favor dels gironins només dues campanyes després.

La intranquil·litat que es va viure a Montilivi en el matx que el Girona i el Lugo van disputar va ser totalment oposada a la que es va palpar al Benito Villamarín entre el Betis i l’Sporting. La victòria dels de Gijón a casa del club amic va ser com una passejada per la Rambla un matí de primavera. La germanor entre les dues aficions es va iniciar l’any 1997, quan l’Sporting va guanyar el Betis i de retruc va enviar el Sevilla, l’etern rival dels andalusos, al pou de la segona A. Des d’aquell partit de la temporada 1996/97, la relació entre blanc-i-verds i blanc-i-vermells ha estat una amistat en tota regla. Les trobades entre les aficions han estat una constant i la satisfacció que els bètics van tenir d’enviar a plata el Sevilla ha estat agraïda permanentment cada vegada que hi ha hagut l’ocasió, com en la campanya 2015/16, quan una victòria del Betis, que no s’hi jugava res, al camp del Getafe, immers en la lluita per la salvació, combinada amb un triomf de l’Sporting a casa contra el Vila-real va permetre als de Gijón obtenir la salvació acumulant més deutes esportius amb els andalusos.

Si bé el Girona va ser el principal culpable de no obtenir l’ascens directe, la ràbia amb què l’afició gironina va veure com el Betis obria de bat a bat les portes de la victòria a l’Sporting a casa seva (0-3) encara és recordada amb frustració.