Sembla el món a l’inrevés, però si algú hagués estat una vintena d’anys hivernant i agafés un diari per mirar els resultats de futbol segurament es preguntaria què ha passat perquè a primera hi hagi equips com el Getafe, l’Eibar o el Leganés, i a segona A, històrics com el Saragossa, el Deportivo, l’Oviedo, el Màlaga i uns quants més. És obvi que en la màxima categoria no hi ha lloc per a tots, i que menys el Barça, el Madrid i l’Athletic, tothom hi ha caigut un any o un altre; però també és cert que el control pressupostari que ha fet molt bé al futbol també ha estat una condemna –segurament merescuda– per a clubs amb una massa social espectacular, però que es van arribar a creure que endeutar-se sortia gratis. I el pas pel purgatori d’equips com per exemple el Saragossa (58 temporades a primera, però que ja enllaça set cursos a segona i en la majoria ha tingut restriccions econòmiques molt serioses) està sent molt més llarg i feixuc del que s’esperaven.

Ara, aquesta travessa pel desert és per als acabats de baixar de primera divisió que han allargat més el braç que la màniga i que a segona A es troben amb una caiguda brutal dels ingressos i uns contractes inassumibles (a pesar de la compensació pel descens). I si no es recupera de seguida la màxima categoria, el drama està servit: que ho preguntin a Las Palmas o al Màlaga. I alerta amb el Girona, si la temporada culmina –va per aquest camí– amb el fracàs d’un no ascens.