De culs, com tan sovint

No hi ha manera d’aprendre’n. La proposta amb què es plantava el Girona a l’Heliodoro va quedar diluïda de seguida per un regal incomprensible. Una pèrdua gravíssima de Diamanka, que buscava Maffeo amb una passada horitzontal en la sortida de pilota, va habilitar Nahuel, que va entrar com una fletxa i va superar Riesgo. Una altra errada individual, com tantes se n’han vist aquesta temporada, penalitzava el Girona només començar. Quan no és un, és un altre. Aquesta vegada, un jugador que després de mesos a l’ostracisme i amb tota la pinta d’haver-se de buscar una sortida a mig curs ha aparegut de sobte en les alineacions inicials. És clar que també semblava cantada la necessitat de tenir un pivot defensiu amb cara i ulls al vestidor l’1 de gener, i encara no ha arribat. I de remar en contra, el Girona no en sap. El Tenerife, que saltava al camp en zona de descens, ja tenia el partit on volia.

El Girona no havia començat malament i, amortit el cop de l’1-0, es va fer veure una mica. En la primera bona combinació col·lectiva, Jonatan Soriano va preferir assistir Mojica que xutar, i la pilota es va perdre. Tampoc va trobar la llum Stuani, que va recollir una pilota que no havia pogut rematar Borja. Diamanka, espès no només en l’acció de l’1-0, va tenir l’oportunitat d’esmenar l’errada, però una rematada de cap li va sortir massa creuada. El Girona no feia mal partit, però als de Baraja, lluny del desig de possessió que tenia el Tenerife de López Garai, no els incomodava pas gaire esperar el seu moment en sortides al contraatac, com una arrencada de Dani Gómez des del mig del camp. Ni els feia res, tampoc, entrar amb duresa en cada xoc i tallar la continuïtat del joc, una altra cara que el Girona no sap ni com posar-s’hi per dominar. Els blanc-i-vermells no van fer gaire res més que caure al parany de les picabaralles, amb l’Heliodoro ajudant els seus pressionant l’àrbitre. A Borja, arrencant des de la dreta, se’l veia ben poc. I Soriano, que estrenava titularitat en la lliga, va resistir 44 minuts, víctima d’un altre problema muscular. Feia falta molta més lucidesa, molta més idea, per fer patir un equip que lluita per no baixar.

Lluny de reaccionar

Si a la primera part li havia costat aparèixer amb clarividència, la segona va començar sense que el Girona fos capaç de fer pessigolles al Tenerife. Com si no hi hagués pressa. Jozabed va entrar per mirar de crear alguna cosa, i de seguida va trobar a l’espai Stuani, que va habilitar d’esperó Brandon. Dins l’àrea, el balear no va saber definir (62’). I poc després, el migcampista andalús va tenir més a prop que mai el gol, però la seva rematada va sortir fregant el pal. Amb un parell d’accions, Jozabed va treure el Girona de la foscor més absoluta. Però va ser una fase molt breu. Un miratge.

L’última bala de Martí va ser rescatar Àlex Gallar, desaparegut les últimes jornades. Baraja va anar protegint els seus amb els canvis. I se’n va sortir bé, entre altres coses per la incapacitat reiterada dels gironins, que es van precipitar i no van poder ni lamentar l’infortuni perquè Dani Hernández pràcticament no va tenir feina. Tot plegat, per preocupar-se. Queden onze dies de gener i el més trist és la sensació que difícilment el mercat farà fer el clic d’un equip que col·lecciona despropòsits, incapacitat i vulnerabilitat quan surt de Montilivi. I amb uns números tan nefastos (2 punts dels últims 15 i 8 dels 36 en tot el curs a fora, i quarta derrota en cinc partits), seria temerari ser optimista.