Girona

ELOI AMAGAT

EX JUGADOR DEL GIRONA (AUTOR DEL GOL QUE VA ELIMINAR AL VILA-REAL EN L’ÚNIC PRECEDENT DE COPA)

“Va ser un dia inoblidable”

“Aquell Girona - Vila-real va ser el meu debut, el meu primer partit a Montilivi, contra un equip de primera que tenia grans estrelles, i, a més, vaig fer el gol de la victòria”

Ara es dona valor a una figura com Pere Pons. Era un jugador capital per a l’equip i pràcticament impossible de suplir, però s’ha d’intentar

Eloi Amagat (Girona, 1985) va ser el protagonista en l’única eliminatòria de copa que ha enfrontat el Girona amb el Vila-real. Aquell 28 d’octubre del 2004 a Montilivi, en un duel de trenta-dosens de final a partit únic, el jove Eloi, un jugador que sortia de l’etapa juvenil i es trobava en el primer any d’amateur, es va estrenar amb el primer equip blanc-i-vermell entrant de suplent i va acabar com l’heroi. Va saltar a la gespa en el minut 73 amb 0-1 en contra –Juan Manuel Peña havia fet avançar els groguets–, tot seguit Raúl Caballero va empatar de penal i, ja al final, quan s’olorava la pròrroga, el debutant va emergir per fer el gol de la victòria gironina. Aquest va ser l’inici d’un futbolista de llegenda al club, l’únic que ha jugat a tercera, segona B, segona A i primera.

Què recorda d’aquell partit?
Pràcticament tot i mira que han passat 15 anys... Va ser un dia tan important que em va quedar marcat. Aquell dia va ser el meu debut, el meu primer partit a Montilivi, contra un equip de primera divisió, que jugava a Europa i tenia grans estrelles, i, a més, vaig aconseguir fer el gol de la victòria. Va ser un partit inoblidable.
El moment del debut. Com va ser?
M’ho podia imaginar, que jugaria, quan em van convocar. Va ser un any complicat, amb canvis d’entrenador, i el que hi havia en aquell moment, Josep Maria Nogués, em va fer bastanta confiança des de la seva arribada. Aquell dia em va dir que hi havia possibilitats que tingués uns minuts i recordo que estava nerviós. No tenia experiència ni a Montilivi ni al primer equip, però tenia la il·lusió del que era, un nen, de poder jugar al club de la meva ciutat i de debutar contra un rival d’aquella entitat.
Entra i acaba decidint el partit i l’eliminatòria. Pot descriure com va ser aquell gol?
El partit estava 1-1 quan als 80 llargs, 90, en una jugada al mig del camp, hi va haver una obertura a banda. Recordo que Juanjo va aconseguir la pilota, va fer una conducció i va fer una centrada espectacular i jo, entrant des de darrere, jugava a la mitjapunta, d’una manera que no em caracteritza i que no faig mai, vaig marcar amb una rematada de cap dins de l’àrea.
Va ser una gran gesta, però malauradament aquell equip va acabar baixant a tercera.
Va ser una temporada molt difícil. S’havia fet un equip amb moltes aspiracions, amb jugadors de gran renom a la categoria i de categoria superior i l’objectiu era pujar a segona A, però ja des del principi va començar malament, amb canvis d’entrenador. En aquell moment aquella classificació contra el Vila-real va ser una gran alegria per a tots, un aire fresc que va donar a l’equip, que finalment, però, no va servir per a res. Malgrat tot, va ser un moment molt alegre per a tots, que, a més, va coincidir amb Fires de Girona i encara ho va fer més especial.
El Girona ha canviat molt des d’aleshores. Què sent quan mira enrere i pensa en l’evolució del club?
Penso que he estat un afortunat de poder viure tota aquesta transformació cap a un club totalment diferent. És un club molt més estable, tot i el descens que tant de mal ens va fer el curs passat. En aquelles primeres etapes meves al club vam viure situacions molt al límit, tant institucionalment com esportivament, que van fer trontollar el futur de l’entitat. Ara, veure com ha canviat i haver pogut disfrutar del futbol professional, fins i tot a primera divisió –quan en aquell moment, el 2004, es va aconseguir aquesta gesta ni els més optimistes s’ho podien imaginar que podria passar–, em fa sentir això, un afortunat per haver-ho pogut viure des de dins.
Com veu l’equip ara mateix?
En un moment complicat. Ja no per la classificació, sinó sobretot per un tema de sensacions. De bon inici crec que el discurs de tothom i de tots els sectors potser van ser equivocats, i més sabent la dificultat que té un ascens a la primera divisió, havent-ho viscut a la nostra pell. Tenir aquest únic objectiu de l’ascens, de l’ascens directe, de ser el pressupost més alt i amb jugadors d’un enorme nivell, potser ha generat una pressió afegida que fins al moment no s’està portant de la millor manera. Soc dels que pensen que hi ha temps per a tot i el canvi d’entrenador així ho diu, que no s’estan complint aquestes expectatives, però jo segueixo confiant que el Girona acabarà arrencant i tindrà possibilitats fins al final. Esperem que ho aconsegueixi.
Un dels temes de debat és l’absència d’un pivot defensiu a la plantilla. Què en pensa?
Ara segurament es dona valor –en els últims anys ja se n’hi va donar– a una figura com Pere Pons. Un jugador que era capital per a aquest equip i crec que és pràcticament impossible de suplir però s’ha d’intentar. Des del club segur que això s’ha vist i que s’està treballant per fer-ho. El club ara té la sort de poder tenir la capacitat de fer fitxatges al mercat d’hivern i ha d’intentar-ho perquè farà créixer més l’exigència i el nivell de l’equip.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.