L’Espanyol, a anys llum

Si bé ha sorprès tothom que el Girona tingui el segon pitjor límit salarial de segona A, no ha sorprès gens ni mica que l’Espanyol sigui el club amb el límit més alt. Els blanc-i-blaus s’han beneficiat de la compensació per descens, que s’estipula segons els anys que feia que el club que baixa era a primera, i els periquitos n’enllaçaven vint-i-set a l’elit. Aquest aspecte, juntament amb els ingressos de l’entitat, el situen amb gairebé el doble de marge salarial que l’Almeria, que s’ha situat entre els recent descendits –els qui habitualment tenen el límit salarial més elevat–, gràcies al traspàs de Darwin Nuñez al Benfica per 24 milions d’euros, un ingrés extraordinari que ha fet disparar el seu marge per confeccionar la plantilla.

Entre el Leganés, el Mallorca, el Rayo Vallecano i la resta hi ha un salt considerable de milions. Més de la meitat de clubs no superen els sis milions d’euros i es forma entre un gran grup d’entitats una forquilla entre 5,7 milions, l’Sporting, i 4,3, el Girona. El Sabadell, l’altre representant català a plata, és el sisè per la cua amb 4,8 milions en l’any del seu retorn a la categoria. Al fons de tot hi ha el Màlaga, que ha tingut un estiu convuls amb un concurs de creditors i fent malabars per inscriure el màxim de jugadors, molts en forma de cessió –una comissió de LaLiga és qui computa el valor de cada jugador cedit segons els clubs als quals ha militat i en quines lligues.