Talent estèril

Per primera vegada, Míchel va situar junts els futbolistes de més talent –Borja García, Samu Saiz, Álex Baena– a la línia de tres quarts, darrere de Stuani. Amb aquest perfil de futbolistes, pràcticament renunciava a la profunditat, més enllà de la que pogués oferir Baena en alguna acció puntual. Tampoc hi va haver, i això ja és més preocupant, capacitat d’associació entre els futbolistes ofensius. No es trobaven. No connectaven. I entre una cosa i l’altra, tota l’amenaça de la primera meitat es reduïa a la creativitat i la imaginació en accions individuals. Massa complicat per fer mal, sobretot perquè cap dels protagonistes està bé. Stuani, lent, no està per atrapar passades a l’espai. Borja, escorat a l’esquerra, estava molt inactiu. Samu i Baena apareixien una mica més, però sense fer gaire res de productiu. Amb tot plegat, el Lugo es va sobreposar a l’arrencada de més control dels gironins i va trepitjar més àrea rival. Sobretot en una fase en què es van unir dues bones arribades dels gallecs i dues errades incomprensibles –una d’Aleix en el servei d’una falta i una de Jairo badant amb la pilota– que probablement haurien permès encarrilar el duel a un rival més contundent.

El Girona feia circular la pilota amb lentitud, sense prou ritme. I quan la recuperava, no generava cap mena d’amenaça, incapaç de córrer al contraatac. Míchel, que va veure la targeta groga (34’) i va haver de canviar Terrats per Pol Lozano (38’), no podia estar gens satisfet del que veia. Perquè l’equip va tornar a acabar una primera part havent generat poquíssim perill i havent deixat males sensacions, i amb un rival que tenia més clar què volia fer i com. El Lugo era superior en intensitat, en agressivitat i en convicció.

Millora relativa

El Girona es va treure de sobre en la segona meitat la sensació d’inferioritat amb què havia acabat la primera. Es va acostar més a l’àrea, que no vol dir que generés perill real. Els gironins encara no saben si el jove Vieites, que va fer una sortida molt estranya, és un porter de garanties, perquè no va haver de fer cap aturada de mèrit. I el més trist és que els gironins s’hi troben sovint. L’ocasió més clara la va tenir Samu Saiz, que va recollir una passada de Borja, se’n va anar cap a porteria, però va frenar i va provar un globus que no li va sortir bé. Era tot just el minut 63, però va ser l’última ocasió del Girona abans de la tímida rauxa final. I això que el Lugo semblava que començava a patir i a fer-se-li llarg, quan el partit es va obrir amb anades i vingudes. Míchel va arriscar més que Albés amb els canvis –Valery per Jairo i Nahuel Bustos per Aleix–, tot i que més tard ho va mig desfer, amb Ibra per Samu i Pablo Moreno per Stuani. Per més retocs que fes, però, l’atac continuava sent estèril. Tampoc feia gaire res el Lugo, més enllà d’alguna fogonada de Gerard Valentín i el seu motoret. Faltava la garrotada. En el vuitè córner, Barreiro –dubte fins a última hora– va fer el gol de la segona victòria dels gallecs, que no guanyaven des de la segona jornada. El desgavell final va acabar amb una agafada de Valentín a Baena que ni l’àrbitre del camp ni el del VAR van castigar com a penal. Almenys hauria servit perquè Vieites tingués feina.