Girona

NAHUEL BUSTOS

DAVANTER DEL GIRONA

“Després d’un mal partit em costa dormir”

“Quan fallo un gol o faig una jugada malament, sempre m’ho miro a casa. M’agrada veure els partits repetits i reviso les jugades”

“La temporada passada ho vaig passar molt malament. Vaig tornar perquè tenia una espina clavada i volia una revenja”

Stuani em renya perquè a vegades m’afanyo en acabar algunes accions dins del camp. Aprenc molt amb ell
El públic hi és per a això, per dir-te si ho fas bé o malament, per aplaudir-te o xiular-te, i nosaltres hi estem acostumats
La celebració del ‘comandant’ sorgeix perquè un dia l’Óscar, de seguretat, em va dir que marcaria i que li dediqués el gol així

Nahuel Bustos (Córdoba, l’Argentina, 1998) viu el seu millor moment al Girona. El davanter, designat el millor futbolista del mes de març a segona divisió per LaLiga, ja acumula 10 dianes amb una imponent mitjana d’un gol cada 127 minuts. No li ha estat planer el camí, a l’atacant argentí, que va passar moments de molta dificultat la campanya passada i també aquesta. De tot plegat, i també una mica de la seva vida, en parla amb aquest diari.

On creix Nahuel Bustos?
Jo creixo a Córdoba, a l’Argentina, on em vaig criar tota la vida amb els meus germans i els meus pares, que son d’allà.
Com va ser la seva infància?
A l’escola i a les tardes, tardes fins que es feia de nit més ben dit, sempre jugava a la pilota. Sempre amb la pilota.
Quan va començar a jugar en un equip?
Als cinc anys vaig anar a jugar a l’Huracán de La France, d’allà a Córdoba, on també hi havia els altres dos meus germans.
Va destacar aviat?
Miri... li ho explico. Jo vaig començar jugant de porter. Em marcaven gols de tot arreu (riu) i després ja vaig passar a jugar de davanter.
Com és que el va cridar la porteria?
El meu pare sempre ha jugat a futbol i ha estat porter, i a ell li hauria agradat que algun dels tres fills hagués estat porter. Ens va preparar per ser-ho, però cap li ha acabat sortint porter (riu).
Qui va ser que el va treure de sota els pals?
El mister que tenia en aquell moment. Jo era petit, tenia cinc, sis anys, va ser maco ser porter i després passar a ser davanter.
Doncs va tenir una bona idea l’entrenador. A partir d’aquí, cap amunt.
Vaig estar a l’Huracán fins als deu anys, després vaig anar a un altre club que es diu Argentino Peñarol i, dos anys més tard, vaig anar a Talleres.
I a Talleres va estar fent gols en les categories inferiors, fins al seu debut amb el primer equip a primera amb 18 anys. Com recorda aquells moments? Va sentir pressió en aquells inicis?
Va ser molt bonic. Ho vaig disfrutar al màxim. I pressió sempre n’hi ha, però intento disfrutar i fer el que millor em surt per agafar prou confiança perquè els resultats arribin sols.
Va tenir un pas d’una temporada per Mèxic, al Pachuca, on va anar cedit.
Va ser una experiència maca perquè era la primera fora del país. Vaig marxar amb 19 anys i, de fet, el meu fill va néixer allà, a Mèxic. Vam anar-hi amb la meva dona, que estava embarassada, i el nen va néixer allà. Si bé és cert que no vaig jugar gaire, va ser molt difícil, em va costar adaptar-me al futbol mexicà, però em quedo amb la part positiva. Em va deixar molt d’aprenentatge que m’ha servit per continuar treballant i poder jugar de la manera que ho estic fent ara.
I torna a Talleres i es consagra.
Vaig tornar i em va tocar lluitar de nou per un lloc. Gràcies a Déu el vaig poder aconseguir i vaig poder anotar gols [9 en 18 titularitats], que és el més important.
Aleshores el fitxa el Manchester City i ve al Girona. Per què el Girona?
Era la millor opció que tenia per adaptar-me al futbol europeu, poder sumar minuts i demostrar que van anar a buscar un gran jugador.
Coneixia Girona?
No. No coneixia la ciutat. De fet, quan vaig arribar aquí va ser la meva primera vegada a Europa i va ser una experiència molt maca. Amb la meva família, la meva dona, el meu fill i jo, estem encantats tots tres aquí. Ens agrada molt ser-hi i l’adaptació, a més, va ser fàcil i ràpida.
L’adaptació al futbol no va ser tan fàcil, potser.
Exacte. M’ha costat molt. És un futbol diferent. També em va tocar superar una lesió al cap de poc temps d’arribar, després d’estar vuit mesos sense jugar, sense poder competir a l’Argentina pel tema de la covid-19 i va ser difícil. Però bé, va ser un any d’aprenentatge.
Què és el més diferent? Què li va costar més?
La intensitat amb què es juga aquí. Es va a un altre ritme. Costa. El futbol va més ràpid.
Aquella primera, la passada, no va tenir una bona temporada.
Ho vaig passar molt malament. Vaig marcar dos gols, vaig jugar molt poc, però vaig intentar treure el millor de mi. Em vaig centrar a entrenar-me més encara del que ho estava fent per intentar revertir la situació i continuar creixent.
Mentalment deuria ser dur, també.
És complicat perquè estàs acostumat a fer gols i, de cop, arriba una temporada que no en marques, i això per a un davanter et fot molt.
S’acaba la cessió i aquest estiu, torna. Per què repeteix?
Vaig marxar pensant que ja no tornaria. Em van sortir alternatives i vaig pensar que el millor era tornar a Girona. Primer per l’espina clavada de la final, i després perquè ja coneixia el club i volia una revenja.
En aquesta nova campanya, també li va costar. Com ho va viure?
Vaig començar bé marcant gols i després se’m va tancar la porteria... Els companys em van ajudar moltíssim, també el cos tècnic i tots els treballadors del club, que van estar predisposats sempre perquè els mals moments passessin i arribessin els bons. I ara estan entrant els gols. Qui treballa sempre obté recompensa.
Un dia vostè va contestar a una piulada donant la raó a algú que li va dir que era dolent.
És que jo, quan fallo un gol o faig una jugada malament, sempre a casa m’ho miro. I a vegades em retrec a mi mateix: “No puc ser tan dolent.” I just aquell dia estava mirant situacions de gol i jugades que havia fallat, i vaig veure el comentari i li vaig dir: “Tens raó”, perquè justament estava mirant les jugades. El públic hi és per a això, per dir-te si ho fas bé o malament, per aplaudir-te o xiular-te, i nosaltres hi estem acostumats. Va ser un moment en què jo estava mirant la jugada, vaig veure la piulada i li vaig donar la raó perquè vaig fallar el que no puc fallar quan estic acostumat a ficar-la a dins.
És dels que els costa dormir quan no fa un bon partit?
Sí, sí... i encara més quan el partit és a partir de les sis de la tarda. Poden ser les 4 de la matinada i no puc dormir. Em giro i em torno a girar al llit i no hi ha manera. M’agrada mirar els partits repetits, reviso les jugades, constantment.
Ara passa un gran moment.
Estic content. Content, però tranquil perquè s’ha de continuar treballant perquè les coses segueixin sortint.
És el ‘comandant’. Com sorgeix això?
Això comença amb l’Óscar, de seguretat, amb qui tinc molt bona relació, i un dia, la temporada passada, arribo a Montilivi, que jugàvem contra el Saragossa, i em diu: “Avui marcaràs. I quan marquis, em fas el comandant, i sabré que és per a mi.” I vaig marcar, vaig fer el gest i ja va quedar. Ara ho faré sempre, no hi ha cap altra opció (riu).
Míchel l’altre dia va dir que una de les claus en la seva millora és que ha après que jugar 15 minuts pot ser tan important com jugar-ne 90.
Sí. El que passa, és clar, és que qualsevol futbolista vol jugar com més minuts millor. A vegades l’equip necessita una cosa i toca adaptar-s’hi. L’altre dia em va tocar entrar 15 minuts i canviar el partit i sí, el mister té raó. Però el jugador vol jugar, a vegades ens enfadem, a vegades no, però té raó.
Què tal amb Míchel?
Molt bé. És un bon tècnic i una bona persona i sempre està damunt nostre per ajudar-nos, per ensenyar-nos perquè creixem com a jugadors i també com a persones.
És un entrenador que colla molt els jugadors... A vostè també?
Sí (riu). A mi i a tots. És la seva manera de ser. I a mi m’agrada perquè sempre aspira a més, a més. i això ens porta, a la resta, a voler més en cada partit.
I Stuani, el capità, colla també?
Sí, també. En Cristhian sempre està a sobre nostre per ensenyar-nos; té una gran experiència increïble i això ens ho transmet, a nosaltres, perquè n’aprenguem i ho fem de la millor manera.
Està aprenent d’ell?
Molt. Aprenc molt al seu costat. Sempre em renya perquè a vegades m’afanyo a acabar algunes accions dins del camp, quan hauria de tenir un punt més de paciència.
A vegades aquest ímpetu també l’ha fet caure en fora de joc. N’hi han anul·lat algun per ben poc, que si s’hagués esperat...
Sí, és veritat. Hi ha vegades que m’hauria de prendre un temps més, però en aquell moment no ho penses i fas el que et surt. En aquest temps ho he estat entrenant molt i ara tinc més calma. També hi ha gols que m’han anul·lat que no eren fora de joc, que amb el VAR no ho entenc. Tots ens equivoquem, som éssers humans, però hauria sumat algun gol més.
Amb Stuani no ha pogut jugar gaire. Li agradaria?
No hem tingut gaires oportunitats de jugar junts i estaria bé per veure què passa, si faríem uns quants gols junts. Tant de bo arribi el moment, i, si no, ens donarem suport l’un a l’altre i tirarem endavant.
S’hi veu actuant a la banda, partint de l’extrem?
Ho he fet moltes vegades. No és el meu lloc perfecte, però si l’equip ho necessita ho faria sense cap problema.
L’ascens directe. Hi pensen?
Estem tranquils. El grup està pensant en el partit a partit i diumenge tenim una final a Saragossa. Intentem treballar durant la setmana pensant en el rival del cap de setmana i no mirem més enllà perquè cada partit és una final.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.