Hoquei patins OK Lliga

JAUME LLAVEROLA

PORTER DEL GARATGE PLANA GIRONA

“Encara em sento jove”

Ha renovat pel Garatge Plana Girona i començarà la propera OK Lliga amb 45 anys i amb tota la il·lusió i les ganes d’un debutant

Va any a any i diu que li encantaria poder jugar unes temporades més

La propera OK Lliga la començarà a jugar amb 45 anys. Jaume Llaverola (Igualada, 1975) ha renovat una temporada més pel Girona CH, la setena consecutiva, i afronta la nova campanya amb la màxima il·lusió.

Continuarà jugant a l’OK Lliga en el Girona amb 45 anys. Com se sent?
Primer de tot, agraït al club que continuï confiant en mi. I als entrenadors que també confiïn en mi. I content perquè amb 45 anys i jugant a l’OK Lliga a mi m’omple d’orgull.
Està físicament bé i motivat per a una nova temporada?
Crec que ara físicament tots no estem gaire fins, perquè en el confinament per molt que facis no és el mateix que estar a la pista. Però de motivació i ganes cada vegada en tinc més. M’agrada molt l’hoquei, m’agrada sobretot estar a la porteria i amb quaranta-cinc anys vull continuar demostrant que puc estar aquí sense que ningú em regali res.
Va debutar a la màxima categoria amb l’Igualada l’any 1992 als disset anys, quan molts dels seus companys no havien nascut. Com el fa sentir això?
Home, jo sempre responc el mateix, quan els companys amb humor em diuen avi: que podria ser el seu pare. Em sento com ells, soc un més d’ells. No perquè tingui el doble o una miqueta més d’anys em sento diferent; tot al contrari, soc un més de l’equip. Em sento jove, no em sento gens desplaçat pels meus companys i estic superorgullós de poder jugar amb ells.
Sempre ajupit a la porteria, com té els genolls i l’esquena?
De jove a can Barça em vaig haver d’operar dels dos meniscs i, toquem fusta, mai més he tingut cap problema. Evidentment que has de vigilar amb el pes, has de vigilar a muscular molt bé les cames. Has de fer una sèrie d’exercicis i t’has de cuidar molt. Ha tingut molta sort de no tenir cap tipus de lesió greu.
Ha jugat en el gran Igualada, en el Barça i el Liceo, ha guanyat títols. Què li falta aconseguir?
No miro mai els títols, sé que en tinc, que n’he guanyat molts, però tampoc miro què em falta. Evidentment que vull guanyar. Jo procuro any a any que no em falti la il·lusió. Quan em falti la il·lusió s’haurà acabat, però el fet és que cada any en tinc més. Cada any penso que serà l’ultim, però estàs a mitja temporada, vas a entrenar-te, vas a jugar amb els teus companys, les pistes, la gent... Estic fent el que m’agrada. El títols són per a la vitrina, per ensenyar-los o per recordar-los. Crec que els títols són història, i la història passa i tu quedes allà a la pista. I quan jugues un partit contra qualsevol equip és igual que tinguis una o cinc lligues europees; aquell dia has de demostrar qui ets.
En la seva trajectòria mai ha volgut fer el salt a la lliga portuguesa o italiana?
Fa bastants anys vaig tenir l’oportunitat d’anar a Portugal, però sempre m’ha tirat molt estar aquí, i sempre he tingut la sort de tenir grans equips aquí. Ha estat ara, els últims anys, que tothom ha anat marxant, però abans la lliga estatal era la millor. I tampoc m’ha cridat mai l’atenció jugar fora de casa exceptuant, si em deixes puntualitzar, el Liceo.
El que sí que l’ha atret són les comarques gironines. Ha estat al Lloret, al Blanes i ara fa set anys que és al Girona.
En el Lloret va ser molt anecdòtic. Estava a Igualada, vaig marxar i vaig voler fer un any de transició, i a Lloret va ser un any fantàstic. I del Lloret vaig fitxar pel Liceo molts anys. Després al tornar, vaig anar cap a Blanes i hi vaig passar dos anys i mig. I després m’ha sorprès ja que vaig anar a Girona per entrenar-me i no perdre la forma física, perquè havia deixat el Blanes a mitja temporada, i m’hi vaig quedar. Serà la setena temporada.
I en aquesta ha ajudat el Girona a arribar a un cinquè lloc que mai havia aconseguit.
Potser estàvem fent una gran temporada, sí que és veritat. Érem cinquens i faltava un partit de lliga i després el play-off, faltava el més important. Per desgràcia ha passat això de la Covid-19 i s’ha hagut de parar. Hem quedat cinquens, no hem baixat i anirem una altra vegada a Europa. És un gran mèrit de tots els jugadors del Girona.
De cara a la propera temporada, l’objectiu és repetir o millorar-ho?
Nosaltres cada any intentem millorar. Som un club humil, un club jove i crec que l’objectiu del Girona ha de ser no baixar. Ja sé que és un tòpic, però és així. Sí que és cert que sempre hem d’aspirar a millorar la temporada anterior. Serà complicat però som aquí, estem amb moltes ganes i després d’aquesta aturada tothom té ganes de posar-se els patins.
Com ha anat el confinament a casa durant tantes setmanes?
Doncs una mica com tothom; a ningú li agrada aquesta situació. El meu tarannà és d’estar amb molta gent, de reunir-me amb amics. Hi havia dies que ho suportava millor, amb tranquil·litat, i d’altres que em preguntava què ha passat per haver d’arribar a aquesta situació.
Com veu que s’hagin donat per acabades les competicions?
El que estava clar és que no es podia reprendre la competició tal com estava tot. Estem a mitjan maig i fa dos mesos que no ens posem els patins. Crec que s’ha fet bé de parar la competició. On ja no em fico és si s’havia de fer campió el Barça o el Liceo es mereixia un play-off. Si han pujat o no han baixat. La temporada que ve serà un altre any i esperem que els pavellons es tornin a omplir i que la gent estigui bé.
La paraula ‘retirada’ la té prohibida?
No, no, jo sempre dic el mateix, el dia que vinguin els meus amics i em diguin “Jaumet, queda’t a casa”, aquell dia voldrà dir que a les pistes estaré fent el ridícul i jo no vull passar per aquí. Si jo no ho veig per mi mateix espero que m’ho diran. Jo no penso que l’any que ve em retiro. Vaig any a any i si sota els pals em trobo bé i el club confia en mi, continuaré jugant a hoquei, sempre que estigui al nivell que correspon a l’OK Lliga. A l’hoquei no li puc demanar res més; cada any que jugo és de regal. I m’encantaria que fossin uns quants anyets més.
Quan arribi el moment pensa continuar vinculat a l’hoquei, potser com a entrenador?
Crec que no. Tinc amics entrenadors i els dic que estan fets d’una altra pasta. Ser entrenador és molt complicat, has d’entendre d’hoquei, has de saber de tàctiques, has de saber com gestionar un grup i com portar un equip, ser psicòleg, i jo no serveixo. Als entrenadors els admiro molt. El dia que pengi els patins m’agradara anar a veure hoquei i prou.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.