Molt, molt meditada. Ja fa quatre o cinc anys que vaig decidir que havia d’acabar la meva etapa amb aquest equip. Per les circumstàncies de la vida em vaig veure involucrat a tornar a agafar l’equip durant els últims dos anys i mig. En aquesta segona etapa el club i les jugadores tenien clar que seria el final. Havia de ser només un any i mig, i al final han estat dos perquè vam guanyar la lliga l’any passat i aquest any tothom va repetir. Abans de començar la temporada vaig reunir les jugadores i els vaig dir que aquest seria el meu últim any i que si us plau ho fessin al millor possible perquè em volia acomiadar per la porta gran. Malauradament m’he hagut d’acomiadar d’una manera molt estranya.

Evidentment. El Palau era potser l’únic equip que tenia aspiracions a guanyar quatre competicions perquè en la lliga depeníem de nosaltres mateixes. Estàvem classificats per a la copa, a la Champions estàvem a la final four i la intercontinental, si s’hagués disputat, també hi havíem d’anar. Teníem molta il·lusió i expectatives, però malauradament no ha pogut ser.

Aquesta és una opinió molt personal que no representa les jugadores, ni l’equip, ni el club. La decisió de suspendre la temporada és la més correcta, però no he acabat d’entendre aquesta obsessió de la federació i de tothom per donar la classificació com a definitiva. Em sembla que quan se suspèn una lliga en què no hi ha res matemàticament aconseguit el més normal és deixar la temporada en blanc i sense cap classificació.

Personalment opino que és massa temps, però les coses tampoc han anat malament. Tenia molta por en aquesta segona fase perquè segones parts mai són bones, però hem guanyat una altra lliga. Són molts anys, entre onze i dotze. Crec que per una qüestió de salut mental els equips i els entrenadors canviem més sovint.

Estic molt content de com ens han anat les coses. Vaig agafar l’equip amb nenes que tenien deu anys i hem arribat a guanyar dues lligues, a la final de la Champions. Estic molt orgullós de la trajectòria i més de la manera com ho hem fet, treballant amb una base de jugadores de la casa, més algunes incorporacions, però mantenint aquesta base del planter.

Crec que ha estat un esforç de totes per mantenir aquesta sensació. Som un club petit, ara ja no tan petit, humil, d’un poblet. Vam començar de zero amb un grup de jugadores, part de les quals s’han mantingut fins ara. Hi ha un sentit d’identitat amb el poble que representa un plus a l’hora de jugar. Les jugadores estan identificades amb el club, amb el poble. Hi ha una certa harmonia. Van començar com un grup d’amigues, de nenes que volien jugar a hoquei i hem intentat que no es perdi aquesta essència.

Independentment dels títols que s’han aconseguit hi ha una cosa de la qual em sento molt orgullós: que sempre hi ha hagut molt bona sintonia dins el vestidor. Això ho he intentat cuidar moltíssim i crec que fins al final, i després de tants anys, hem aconseguit que hi hagi aquest bon rotllo. Els títols passen, en canvi l’amistat amb les persones queda, i aquest caliu per mi és la clau dels èxits d’aquest grup i una de les coses que em fa sentir bé.

Fa tres anys que porto un equip d’alevins, i la idea és reactivar una miqueta els equips masculins, ja tenim bons equips, però el sènior està molt avall. És com el meu projecte personal.