La primavera de 1968 el món contemplava convuls com els joves d’arreu del planeta s’alçaven contra el vell ordre heretat dels seus progenitors. De París a Tòquio, de Praga a Nova York, ni un sol racó del globus semblava escapar de l’onada revolucionària que protestava contra la guerra del Vietnam al mateix temps que somniava en la construcció d’una societat més justa. La Vuelta a Espanya de 1968, que es va iniciar el 25 d’abril a Saragossa en un moment en el qual el planeta ja covava aquesta revolta global, no va escapar-se d’aquells temps agitats i va ser escenari d’un dels moments més tràgics de la seva història, en veure com un artefacte explosiu aturava la seva caravana al pas per la navarresa serralada d’Urbasa i amenaçava, fins i tot, d’aturar definitivament la prova.

Per posar-nos en context, cal recordar que l’Espanya franquista era escenari d’un poder dictatorial exercit amb mà de ferro que havia trobat, però, una forta contestació al País Basc, on el nacionalisme començava a pregonar la insurgència, influenciat per moviments d’alliberament nacional com l’algerià o el vietnamita. El 1959, fruit d’una escissió al si de les joventuts del Partit Nacionalista Basc, havia sorgit ETA, que tot i no haver causat encara cap víctima mortal, defensava una estratègia de lluita armada que també semblaven abraçar els representants d’EGI (Eusko Gaztedi Indarra, Força Joventut Basca), els joves del PNB. Un dels objectius preferents d’aquella incipient activitat armada d’ETA era el diari El Correo Español – El Pueblo Vasco, el mateix que, des de 1955, havia assumit l’organització de la Vuelta a Espanya convertint així Bilbao en final permanent d’aquesta prova ciclista. De fet, pocs mesos abans de l’inici de la Vuelta de 1968, ETA havia encoratjat un boicot al diari i havia atemptat contra les seves oficines a Bilbao acusant-lo de manipular les informacions referents al moviment nacionalista basc i d’estar en mans de l’oligarquia local, aliada preferent del franquisme. A finals d’abril, amb la Vuelta ja en marxa, dos integrants d’un escamot d’ETA van intentar atemptar de nou contra El Correo Español atacant les seves oficines a Eibar, si bé la bomba que portaven va esclatar abans d’hora ferint-los i propiciant-ne la detenció. L’incident, però, va fer saltar totes les alarmes ja que aquella edició havia d’acollir ni més ni menys que les seves cinc darreres etapes al País Basc i a Navarra, un territori on la Vuelta de l’any anterior ja havia hagut d’afrontar un sabotatge, atribuït a l’entorn abertzale, durant la disputa de la seva darrera etapa, quan, a 30 quilòmetres de la meta bilbaïna, en ple descens del cim de Sollube, el pilot va trobar un revolt ruixat amb oli i farcit de xinxetes que va provocar nombroses caigudes i rebentades de neumàtic, però la prova no es va aturar. L’estat d’alerta que es vivia no va poder evitar, però, que el 9 de maig de 1968, gairebé al mateix temps que els estudiants francesos alçaven les barricades al Barri Llatí de París, un artefacte explosiu esclatés en plena quinzena etapa de la prova, quan aquesta enllaçava Vitòria i Pamplona. A l’inici del descens del port d’Urbasa, al quilòmetre 63 de l’etapa, poc després que el pilot hagués entrat a Navarra i poc abans que hagués d’afrontar exactament aquest punt de la cursa, una bomba col·locada al bell mig de la carretera, probablement en la conducció d’aigües que la travessava, va explotar i va causar un gran esvoranc a la calçada.

El fet que l’explosió es produís poc abans del pas del pilot va evitar la tragèdia, però tot i així, el descens del cim d’Urbasa va ser escenari d’escenes de tensió amb els corredors i la Guàrdia Civil com a protagonistes. La coincidència de la detonació amb el fet que alguns dels ciclistes havien rebut amenaces en el cas que la Vuelta s’aventurés en territori basc va motivar que molts dels participants fossin partidaris d’aturar la cursa. L’organització i la Guàrdia Civil, però, intentant minimitzar l’explosió, maldaven per continuar la ruta, una situació que va provocar escenes de tibantor entre un tinent coronel i el ciclista José Pérez-Francés, que lluitava amb Felice Gimondi per aconseguir el mallot groc, fins al punt que el guàrdia civil va acusar el corredor cantàbric de “covard, traïdor i amic dels terroristes” pel fet de voler aturar la cursa.

Finalment, l’organització va decidir suspendre l’etapa però continuar l’endemà amb el recorregut previst, que transcorria tot per territori basc. Aquesta decisió no va agradar a una part important del pilot, que era partidària de suspendre definitivament la cursa. L’actitud del president de la Federació Espanyola de Ciclisme, Manuel Serdán, que va amenaçar amb retirar la llicència als corredors que es neguessin a prendre la sortida, va acabar decantant la balança en favor de continuar la ruta; això sí, amb una escorta de la Guàrdia Civil que va multiplicar per cinc els efectius de què disposava fins aleshores. Tot i així, no es va poder impedir que la Vuelta fes front a un nou sabotatge, aquest cop quan es va endinsar al País Basc francès, on una multitud de xinxetes va intentar, sense èxit, aturar la comitiva ciclista.

Totes aquestes accions tenien una finalitat evident: evitar la normalització del pas de la Vuelta pel País Basc per tal de reivindicar que Euskadi no era Espanya sinó un territori en lluita contra la dictadura franquista i per la seva llibertat.

La responsabilitat de l’atemptat d’Urbasa va ser atribuït de forma gairebé unànime a ETA, segurament perquè poc abans havia protagonitzat dos atacs contra El Correo Español, el diari organitzador de la prova. Paradoxalment, però, l’autoria de l’atemptat contra la Vuelta cal atribuir-la a EGI, l’organització juvenil del PNB, que, a imatge del que succeïa arreu del món, s’havia radicalitzat durant els anys seixanta i havia acabat essent partidària de la lluita armada. En concret, l’explosiu d’Urbasa el va col·locar el grup navarrès d’EGI, molt actiu en aquell període i el destí del qual acabaria tràgicament amb la mort, gairebé un any després, el 6 d’abril de 1969, de Jokin Artajo i d’Alberto Asurmendi quan va esclatar-los a l’interior del cotxe la bomba que transportaven. Aquelles morts van allunyar EGI i el PNB de l’estratègia armada, que va quedar en mans d’una ETA que, poc després de la Vuelta de 1968, havia provocat la seva primera víctima mortal, quan, en un enfrontament fortuït, Txabi Etxebarrieta va assassinar el guàrdia civil José Pardines, abans de morir, poc després, en un enfrontament amb integrants del cos armat.

Malgrat els sobresalts i el clima d’extrema tensió que es va viure, el pilot va aconseguir arribar a Bilbao. Això sí, acompanyat d’una escorta que havia mobilitzat forces policials d’arreu del territori estatal. En l’aspecte esportiu, Felice Gimondi va sentenciar la prova després de la seva victòria en la contrarellotge que unia Hernani i Tolosa, on va frustrar els intents de Pérez-Francés per aconseguir el mallot groc. L’italià va coronar-se com a vencedor el 12 de maig de 1968, convertint-se així en el segon corredor de la història, després del mític Jacques Anquetil, que aconseguia la victòria en el Tour, el Giro i en la ronda espanyola. Mentre Gimondi rebia al capdamunt del podi, aquell maig del 68, el trofeu de vencedor, a pocs quilòmetres d’un Bilbao pres per la policia franquista, França es preparava per afrontar la vaga general més gran que ha viscut en la seva història. La mateixa que va marcar un dels punts més àlgids del maig francès. La Vuelta, mentrestant, tancava una de les seves edicions més convulses, en què les bicicletes van compartir protagonisme amb les bombes. Un temps en què el món vivia profundament agitat.