Més esport

Olimpisme

La tardor més calenta

Els Jocs de Mèxic, que es van inaugurar avui fa 50 anys, van deixar un llegat que encara perdura en la història de l’esport i la política moderna gràcies al ‘black power’, al rècord de Bob Beamon o als salts de Fosbury en un esdeveniment que també és recordat per la matança d’estudiants que hi va haver tot just nou dies abans del seu començament

Els Jocs van arribar després del Maig francès, la Primavera de Praga i l’assassinat de Martin Luther King

Si hi ha uns Jocs Olímpics de l’era moderna que han quedat en l’imaginari popular com a revolucionaris en l’àmbit esportiu, polític i cultural aquests són, sens dubte, els de Mèxic, que es van inaugurar avui precisament fa 50 anys amb una escena mai vista fins llavors, una dona, Enriqueta Basilio Sotelo, dirigint-se cap al peveter per encendre la flama olímpica. Aquests propers dies parlarem d’alguns dels protagonistes d’aquells ja llegendaris Jocs dels quals n’han quedat molts noms per a la posteritat: Bob Beamon, Dick Fosbury, Jim Hines, Tommie Smith, Vera Cáslavská, etc.

Arribar a aquella inauguració no va ser un camí de roses. La designació de la ciutat no havia agradat perquè el districte federal estava a més de 2.000 m d’alçada i es desconeixia com podia afectar això la salut i el rendiment dels esportistes. Els mesos que van precedir els Jocs, a més, van seguir la línia d’algunes de les grans revolucions del 1968 arreu del món, com el conegut Maig francès, on estudiants i obrers es van unir contra un govern capitalista, i la Primavera de Praga, moviment democràtic contra el règim soviètic. Als Estats Units va ser assassinat Martin Luther King i les revoltes pels drets civils van arribar al seu punt àlgid.

Mèxic també va tenir el seu propi moviment revolucionari els mesos previs a la inauguració del 12 d’octubre. Les tradicionals manifestacions per commemorar l’aniversari de la revolució cubana van ser durament reprimides però els estudiants no es van resignar i van continuar protestant contra el govern i contra els Jocs. La policia militar va ocupar els instituts de la ciutat, els carrers es van omplir de barricades, els hospitals s’omplien de ferits i les comissaries, de detinguts. “No volem olimpíada, volem revolució”, cantaven els estudiants fins que va arribar la tragèdia. Nou dies abans de l’inici dels Jocs, una manifestació d’estudiants va ser un altre cop durament reprimida a la plaça de les Tres Cultures. Hi va haver una autèntica matança. 300 morts. Alguns comitès van demanar al COI la suspensió dels Jocs però el president de l’organisme, el nord-americà Avery Brundage –conegut per les seves idees reaccionàries–, s’hi va negar. “No es pot barrejar política i esport”, deia. Un eslògan que encara fa fortuna avui dia.

La revolució que havia començat als carrers va continuar a l’estadi olímpic sobretot per part dels membres del Sindicat d’Estudiants Negres dels EUA. Primer, Hines va refusar rebre una medalla i després el plat fort: Smith i Carlos, primer i tercer dels 200 m, van pujar al podi sense sabates, amb mitjons, i quan va sonar l’himne dels EUA van aixecar un puny amb un guant negre i van acotar el cap. El black power es feia universal.

Els atletes afroamericans dels EUA van guanyar 10 de les 15 medalles d’or dels EUA. Una d’aquestes va ser la de Bob Beamon. El 18 d’octubre els astres es van conjuntar per oferir una de les gestes atlètiques més impressionants de la història. El cel estava cobert quan el nord-americà va córrer cap a la sorra i va saltar molt més enllà del senyal que marcava el rècord del món vigent (8,35). Van haver de mesurar el salt amb una cinta perquè havia anat més enllà del que estava previst pels aparells mecànics. Ho van mesurar una vegada i una altra. Els jutges no s’ho creien. Finalment van aparèixer les xifres màgiques: 8,90. També van ser els Jocs de Dick Fosbury, que va guanyar el concurs d’alçada amb una forma revolucionària d’elevar-se (d’esquena), i els que van permetre veure un velocista baixar per primer cop dels 10 segons en els 100 m ( Hines).

Els Jocs també van suposar el despertar del continent africà. Els kenyans i etíops, amb àmplies zones del seu país a una considerable altitud, van dominar totalment les proves de mig fons i fons.

A Mèxic es van fer per primer cop controls antidopatge i de sexe en uns Jocs Olímpics. De forma sorprenent l’únic positiu va ser d’un suec en la disciplina de pentatló modern. També va ser el primer cop que el cronometratge no va ser manual, sinó electrònic, i també, per primera vegada, les proves d’atletisme es van fer sobre una pista de material sintètic i no sobre terra o cendra.

El COI havia concedit els Jocs a Mèxic el 1963 a Baden Baden en d’una dura pugna amb Detroit i Lió. Després d’haver obert el camí d’Àsia a Tòquio el 1964 es va atorgar la màxima competició esportiva a un altre país en desenvolupament. A la cita hi van competir una quarantena d’esportistes catalans. L’actuació més destacada va ser la de l’equip d’hoquei sobre herba, amb 13 jugadors de Terrassa i Barcelona, que acabà en el sisè lloc.

2.250
Metres.
Era l’alçada de la ciutat de Mèxic. Això va provocar rècords sensacionals.
5.531
Esportistes
van participar als Jocs, només 781 dones.
252
Rècords.
Són els que es van batre en atletisme, natació, ciclisme i halterofília.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.