Més esport

Política i esport

La via eslovena

Des de la proclamació de la independència d’Eslovènia, el 1991, l’esport d’aquest territori ha fet un salt endavant i ha assolit importants fites

El país ha guanyat quaranta medalles olímpiques i s’ha proclamat campió de l’europeu de bàsquet

L’Olimpija va guanyar fins a sis títols del campionat de lliga de bàsquet de la Iugoslàvia socialista i federal

El darrer mes de desembre, una visita oficial del president Quim Torra a Eslovènia, que el va portar, entre d’altres, a entrevistar-se amb el president del país, va desfermar una intensa polèmica política a propòsit de la referència que Torra havia fet del territori que l’acollia com a model d’independència a partir del qual Catalunya podia aprendre en el seu camí cap a la llibertat.

Més enllà del conflicte bèl·lic que durant deu dies va viure Eslovènia, just després de la seva declaració d’independència, que va deixar el trist balanç de 63 víctimes mortals i del qual s’ha parlat a bastament després de la visita de Torra al país balcànic, és interessant analitzar la dimensió esportiva d’aquesta via eslovena que ha portat aquest petit país de tot just dos milions d’habitants a participar de ple dret en els principals esdeveniments esportius d’abast mundial i poder presumir, en poc més d’un quart de segle d’història, de 40 medalles olímpiques, una xifra que representa més d’una quarta part de les que té l’Estat espanyol en més d’un segle de participacions en Jocs Olímpics i amb una població que multiplica per 23 la del petit país de la costa adriàtica.

La principal fita esportiva del país és, però, la medalla d’or que va aconseguir en l’Eurobasket del 2017 amb un equip magistralment liderat pel jugador de l’NBA Goran Dragic i per un joveníssim Luka Doncic que sembla destinat a convertir-se en un dels noms de referència del bàsquet mundial en els propers anys. Un fet que no és d’estranyar ja que, durant el període iugoslau, aquest va ser l’esport en el qual els clubs i jugadors eslovens més van excel·lir fins al punt que l’Olimpija de Ljubljana, el principal equip del país, va guanyar fins a sis títols del campionat de lliga de la Iugoslàvia socialista i federal, una xifra igual a la dels grans clubs de Croàcia, el Zadar i l’Split, i només superada pel totpoderós Estrella Roja de Belgrad. De fet, en aquella època, i molt especialment durant els anys 80, els partits que enfrontaven el club de Ljubljana amb els grans equips de la capital federal iugoslava eren confrontacions que transcendien l’àmbit estrictament esportiu i servien per expressar les reivindicacions nacionals eslovenes.

Amb la independència, el nivell competitiu de l’Olimpija es va reduir considerablement fruit de la menor competència existent en la nova lliga nacional (tot i que, paradoxalment, va ser a l’inici d’aquest període quan el club va aconseguir el seu únic títol continental guanyant la Recopa d’Europa del 1994 contra el Taugrés de Vitòria) com ho demostren les seves 17 victòries en les 27 edicions del campionat eslovè, participant en 24 finals i conquerint els 8 primers títols de forma consecutiva.

Aquesta pèrdua de competitivitat, generalitzada en tots els clubs de l’antic espai iugoslau, va provocar que, a partir del 2001, s’organitzés l’anomenada lliga adriàtica, que agrupa els principals equips de les sis antigues repúbliques de Iugoslàvia (Eslovènia, Croàcia, Bòsnia i Hercegovina, Sèrbia, Montenegro i Macedònia) i on l’Olimpija va alçar-se amb el triomf en la seva primera edició, celebrada encara sense clubs serbis, montenegrins i macedonis fruit de la situació geopolítica, i caracteritzada per la forta oposició a la competició de sectors nacionalistes croats que hi veien un intent de restaurar Iugoslàvia a nivell esportiu.

Malgrat la popularitat del bàsquet, el futbol té igualment un paper clau en l’estructura esportiva eslovena. Tot i que amb menys èxit que en l’esport de la cistella, el futbol eslovè també explica l’evolució del país i els canvis que aquest ha patit fruit de la seva independència. De fet, el futbol eslovè va comptar amb tres equips que van jugar en algun moment de la història a la primera divisió iugoslava, sense poder, però, guanyar-ne mai el campionat. Eren el Nafta de Lendava (el club més antic d’Eslovènia, creat el 1903, quan el país es trobava sota dominació de l’imperi austrohongarès), el Maribor i l’Olimpija de Ljubljana. De tots tres, l’Olimpija va ser el més competitiu i, fruit d’aquesta circumstància, el que millor va encarnar els anhels nacionalistes eslovens durant el període iugoslau.

Més enllà de l’Olimpija, una entitat nascuda el 1945 fruit de la remodelació del futbol federal que va impulsar la nova Iugoslàvia socialista liderada per Tito i que va adoptar la seva denominació més coneguda el 1962, l’altre gran representant del futbol eslovè era la seva selecció nacional, un combinat que no era reconegut per la FIFA però que disputava amistosos contra les seleccions d’altres repúbliques iugoslaves i que tenia una llarga història al darrere, ja que havia jugat el seu primer matx el 1921, poc després d’alliberar-se del jou de l’imperi austrohongarès i quan Eslovènia formava encara part de l’anomenat Regne dels Serbis, els Croats i els Eslovens, l’estat que va precedir la constitució de la primera Iugoslàvia. En aquella ocasió, Eslovènia va enfrontar-se a França a Ljubljana i tot i la derrota per 0-5, el partit va representar la primera aparició d’un equip nacional eslovè sobre un terreny de joc.

A pesar de la tradició, la selecció no va aconseguir l’oficialitat fins al 1992, mesos després de la proclamació de la independència del país. Des d’aleshores, el combinat eslovè ha aconseguit classificar-se per a l’Eurocopa de l’any 2000 i per als mundials del 2002 i 2010, sense poder superar en cap de les tres ocasions la primera fase del torneig.

Curiosament, l’atzar va voler que el primer partit que Eslovènia va disputar en la fase final d’una competició internacional l’enfrontés precisament a Iugoslàvia, durant l’Eurocopa del 2000. El partit, carregat de simbolisme i de connotacions polítiques, va iniciar-se amb tres gols de l’equip eslovè que semblaven definitius però que van ser remuntats durant els sis darrers minuts pels jugadors iugoslaus, que van deixar el marcador final en un empat a tres.

Si bé des del punt de vista de la selecció la independència va suposar un evident pas endavant per al futbol eslovè, també és cert que els principals clubs van perdre inicialment competitivitat i que la nova lliga eslovena va fer caure en picat les xifres d’assistència als estadis. N’és un bon exemple el cas de l’Olimpija, que va passar d’una mitjana de 8.000 espectadors durant la seva darrera participació a la lliga federal iugoslava a tot just un miler en la primera competició de l’Eslovènia independent. Una dada que ni tan sols l’hegemonia que el club de Ljubljana va demostrar guanyant els quatre primers campionats de la nova lliga va ajudar a corregir. Segurament, aquesta circumstància va permetre l’auge del Maribor, el club que ha dominat en les darreres dècades el futbol eslovè i que s’ha convertit en el primer equip originari d’aquest país a participar a la fase de grups de la prestigiosa lliga de campions europea. Una fita que demostra, juntament amb les medalles olímpiques, el triomf en l’europeu de bàsquet, les participacions en els principals tornejos de futbol o el bronze del 2017 en el campionat del món d’handbol, que la independència ha permès fer un gran salt endavant a l’esport eslovè.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)