Muhammad Ali

Un dels grans moments del llegendari boxejador nord-americà és el combat contra Foreman al Zaire, conegut com The rumble in the jungle (1974). El 1967 Ali havia estat desposseït de la seva llicència i del cinturó de campió del món per haver refusat ser enrolat en l’exèrcit i anar cap al Vietnam. En el seu retorn, el 1971 va perdre contra Joe Frazier, del qual es revenjaria el 1974, abans del combat a Àfrica que el confirmaria com una llegenda.

George Foreman

El gegant va cedir la corona a Ali el 1974 però ningú esperava el seu retorn, amb 45 anys, i després d’unes quantes temporades fora del circuit professional i sense competir. Va recuperar el títol mundial dels pesos pesants vint anys després tombant el jove i ambiciós Michael Moorer.

Michael Jordan

Amb 30 anys va decidir retirar-se, el 1993, molt afectat per la mort del seu pare i va començar un pelegrinatge en lligues menors de beisbol. Tres anys després va pronunciar el seu famós “I’m back”. Molts van considerar que no tornaria a ser mai el mateix jugador, però va resultar ser igual de determinant i més intel·ligent. El resultat: tres títols més per als Bulls.

Pelé

El brasiler també va viure el seu propi infern, en el mundial d’Anglaterra, on els defenses es van confabular per aturar-lo com fos. Va arribar lesionat al partit decisiu contra Portugal i aquell dia, segons les cròniques, el defensa Morais el va acabar de rematar. Però Pelé, és clar, tornaria per la porta gran a Mèxic 70, per alguns, el millor mundial de la història.

Andre Agassi

El 1995 va arribar al número 1 del món. Però, com en el cas de Woods, tot es va començar a esqueixar per la tumultuosa relació amb l’actriu Brooke Shields. Després van arribar les lesions, la depressió i les drogues. Es va enfonsar en el rànquing. Va ressorgir des del fons del rànquing i entre el 1999 i el 2003 va guanyar cinc Grand Slams.

Monica Seles

Una altra jove prodigi del tennis. El 1991 era la número 1 més jove de la història. El 1993 un desequilibrat va saltar a la pista i li va clavar un punyal a l’esquena. L’eslovena va desaparèixer del tennis més de dos anys. El 1996, contra tot pronòstic, va alçar la copa de l’obert d’Austràlia.

Niki Lauda

L’1 d’agost del 1976 el pilot, que aspirava a guanyar el seu segon campionat de F-1, va perdre el control del monoplaça i va topar contra un mur a Nürburgring. Tres pilots el van salvar de morir cremat. 42 dies després ja tornava a conduir i el 1977 conqueria un altre títol mundial.

Michael Phelps

Després de batre tots els rècords possibles, el nord-americà va anunciar la seva retirada en els Jocs de Londres del 2012. Durant tres anys no va fer esport d’elit i fins i tot va tenir algun incident amb la policia. Un any abans de Rio 2016 va anunciar que tornava. Després de superar la duresa dels trials dels EUA va conquerir cinc ors i una plata més al Brasil.

Justin Gatlin

Després de ser campió olímpic el 2004, una segona sanció per dopatge (2006) hauria d’haver posat fi a la seva carrera. Va cooperar i la sanció es va reduir a quatre anys. En el mundial de Londres (2017) va guanyar els 100 m amb 35 anys en l’última cursa de Usain Bolt.

Anthony Ervin

Un altre esportista nord-americà que va sucumbir a la depressió, les drogues, el dopatge i l’alcohol després de ser campió olímpic el 2000 a Sydney dels 50 m lliure amb 19 anys. 16 anys després va tornar a ser campió olímpic dels 50 m, el més veterà de la història (35 anys).

Greg LeMond

Oblidem Armstrong. LeMond era el 1986 el millor ciclista del món, però un accident en una cacera –el van disparar a l’esquena i de molt a prop– va estar a punt de costar-li la vida. El seu retorn, el 1989, va culminar amb un miraculós triomf als Camps Elisis remuntant 50 segons en 21 km a Fignon.