Els esportistes d’elit tenen sempre un company de viatge que els segueix a tot arreu, ja sigui en els entrenaments diaris, en les competicions menors i finalment en els grans esdeveniments. Parlem de l’angoixa i també de la depressió, símptomes i malalties que poden desembocar fins i tot en la retirada temporal o per sempre d’aquells que no troben la fórmula adequada per superar-la.

Tres figures de l’esport català han conviscut al llindar de la depressió o fins i tot hi han caigut definitivament en els últims temps. La remadora Anna Boada (Barcelona, 1992), diploma a Rio 2016 i bronze en el mundial del 2018, va comunicar que es retirava de l’esport d’elit just quan rebia el guardó com a millor esportista de l’any de la federació espanyola. “El més complicat d’una depressió no és caure-hi; el més difícil és no saber quan tornaràs a tocar el terra per començar a aixecar-te. Avui dia està molt més reconegut un trencament al braç que la depressió o l’angoixa. Fins i tot tens vergonya de ser jutjat. És un bucle que es retroalimenta i et trobes realment perdut.” És només un fragment de l’emotiva carta que va llegir aquell dia Boada als assistents a l’acte.

Roser Tarragó (Mataró, 1993) encara va arribar més amunt. Va ser subcampiona olímpica a Londres (2012) i campiona del món a Barcelona (2013). Després dels Jocs de Rio i d’aconseguir una beca a la prestigiosa Universitat de Berkeley es va enfonsar psicològicament. “Durant un any i mig no em podia ni llançar a la piscina, em posava a plorar. L’angoixa era superior a mi i tampoc sabia a qui acudir perquè em tragués del pou”, va explicar la jugadora després del seu retorn amb triomf a l’elit, amb la plata en el mundial d’Austràlia i la nominació com a millor jugadora del mundial. “La teràpia és la solució i un psicòleg és tan important en l’esport com un dietista o un fisioterapeuta”, resumia la maresmenca.

Paula Badosa (Begur, 1999) ha entrat fa pocs dies a un club ben exclusiu, el top 100 del tennis mundial, però no ha estat un camí de roses perquè, com ella mateixa ha admès, li va costar assimilar la seva irrupció –el títol júnior de Roland Garros, el 2015–. “Les expectatives que hi havia al meu voltant i la pressió em van generar moltíssima ansietat i m’ho vaig passar molt malament, amb moments molt durs i depressió. Malgrat això, no em penedeixo d’haver-ho expressat públicament perquè és una cosa que s’ha de normalitzar”, diu Badosa, que admet també que en alguns moments no podia ni començar a entrenar-se per l’angoixa que això li provocava.