Tennis

Tennis

L’etern campió a París

Andreu Gimeno, el primer vencedor català del Godó el 1960, va guanyar Roland Garros amb 34 anys el 1972 el mateix dia que el seu fill gran feia la primera comunió i va rebre 750.000 pessetes de premi

El francès Patrick Proisy l’havia batut quinze dies abans en la Davis

Andreu Gimeno, nascut a Barcelona el 1937 i mort dimecres als 82 anys en una residència de Terrassa després d’una llarga malaltia, va ser el 1960 el primer campió català del Godó, tot just l’any que s’estrenava una nova graderia per a 3.000 espectadors, i va entrar per primer cop i encara de puntetes a l’imaginari col·lectiu del país. “Vaig jugar amb molt de cap”, deia Gimeno en un reportatge emès per TV3. I ho contextualitzava: “A tennis hi jugàvem quatre gats.” Amb entrades visibles i un esclat internacional tardà, Gimeno, tres cops campió d’Espanya individual, es va formar al RCT Barcelona al costat del seu pare i entrenador Esteban Gimeno, a les antigues instal·lacions del carrer Ganduxer. Els seus 1,85 m, força inhabituals en aquella generació, li van conferir una imatge diferent que no va reduir la seva efectivitat, amb un bon servei, bona capacitat des del fons però també amb recursos a la xarxa. El seu millor cop, com ell mateix destacava, va ser el revés tallat.

Gimeno també va ser pioner en el salt al professionalisme. Enlluernat pels seus títols a Barcelona, Queen’s i Montecarlo, el tècnic Jack Kramer el va fitxar el 1960 amb un contracte de 50.000 dòlars en tres anys que cobraria en premis. En cas contrari, Kramer els posaria de la seva butxaca. “Estic segur que els guanyaràs, ets un gran tennista”, li va dir Kramer, com es relata en el llibre de les seves memòries Pasión por el tenis, escrit per Manel Serras i Jaume-Pujol Galcerán. El salt al costat dels australians Rod Laver, Ken Rosewall i Lewis Hoad, i dels nord-americans Pancho González i Pancho Segura, li va impedir jugar durant aquella etapa els Grand Slams i la copa Davis –prou que se’n va penedir– quan hi havia separació de poders entre els professionals i els amateurs. Amb la fusió i l’era oberta institucionalitzada a partir del 1969 –l’ATP va néixer el 1973–, Gimeno va enlluernar a Roland Garros el 1972 quan es va convertir en el campió més veterà que mai ha guanyat el Grand Slam francès, amb 34 anys i 10 mesos. “Els grans campions no tenen edat”, va reblar Manolo Santana. Una gesta inoblidable.

Un grup de 50 persones, entre les quals hi havia la seva dona, Cristina Carulla, i els seus fills van murmurar impacients quan pels altaveus es va anunciar que el DC-9 procedent de Le Bourget havia aterrat a Barcelona. El passatger més esperat era Andreu Gimeno, el cap de sèrie número 6 que havia desafiat la lògica i havia conquerit Roland Garros. La seva dona va confessar que feia dos dies que no podia ni dormir ni menjar pels nervis. Els que l’havien donat per acabat van quedar bocabadats quan el català va derrotar en la final el francès Patrick Proisy per 4-6, 6-3, 6-1 i 6-1 davant de 14.000 espectadors i després d’haver fet pujades massa agosarades a la xarxa en el primer set. Capricis del destí, quinze dies abans, el gal havia vençut el català en un partit de copa Davis. “És un somni. La meva màxima il·lusió era guanyar un dels grans tornejos del món”, recollia Mundo Deportivo en l’edició del 7 de juny del 1972. També relatava la tenacitat i l’esperit lliure que el va il·luminar: “Vaig pensar que havia de fer alguna cosa sonada. No em vaig deixar vèncer pels nervis i vaig jugar al meu aire. Vaig plorar per la satisfacció i pensant en els meus, que eren a Barcelona.” De fet, el seu fill gran, que tenia nou anys, va fer la primera comunió el dia de la final. “Reso perquè guanyis”, li va dir per telèfon.

Retirat el 1973, va ser comentarista de televisió i va fundar el club que porta el seu nom. Inversions immobiliàries de resultats negatius van agreujar la seva situació econòmica, fet que va provocar que la federació catalana promogués un càlid homenatge l’any 2011 al Palau, al qual es van sumar una gran majoria de figures, com ara Orantes, Bruguera, Emilio, Javier i Arantxa Sánchez, Casal, Albert Costa, Carles Costa, Nadal, Arrese, Roig, Feli, Robredo, Montañés i Granollers. “Ho portaré sempre al cor”, va agrair Gimeno.

Segon del Grand Prix
El premi econòmic que va rebre per guanyar Roland Garros va ser sucós si el relativitzem: 750.000 pessetes. Hisenda, però, se’n va quedar 200.000. Es va situar segon del Grand Prix, el rànquing mundial liderat per Manolo Orantes. Proisy era sisè, rere Nastase, Stan Smith i Kodes. En l’era oberta, va guanyar set títols: Nova York (1969), Dallas (1970), Hamburg (1971) i Roland Garros, Gstaad, Eastbourne i Los Angeles (1972).
1969
Austràlia.
Va perdre la final contra el seu amic Rod Laver.
1970
Wimbledon.
Va perdre les semifinals contra Newcombe.
1972
Campió
a París. Vuitens de l’obert dels EUA, igual que havia fet el 1969.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)