Més esport

RAÜL ROMEVA

PRES POLÍTIC. EXCONSELLER D’AFERS I RELACIONS INSTITUCIONALS I EXTERIORS I TRANSPARÈNCIA

“L’esport no hauria de sortir només a la secció d’esports”

Els Jocs d’Hivern? Depèn. No tinc un sí o un no ‘per se’. Si compleixen l’agenda 2030, tenen sentit. Si no, són un error
Hi ha la percepció que l’esport és un luxe que només s’ha de finançar quan el que consideres bàsic està cobert
Ens hem de treure els complexos. Espanya no és prou motiu per no estar orgullosos dels nostres esportistes
El sector de l’esport tem retallades en el pròxim pressupost.
L’esport està infrafinançat, sobretot des d’un vessant conceptual. No hi ha consciència del retorn que té a la societat en termes de salut, de turisme, d’ensenyament, de polítiques socials. Si hi hagués aquesta consciència, no ens semblaria car. Valorem-ho en termes d’allargament de la vida, de qualitat de vida, de salut mental. Però la percepció és que l’esport és un luxe que només pagues si el que consideres bàsic està cobert. Però quan estava als camps de refugiats de Bòsnia, una vegada la gent tenia menjar i roba, el primer que demanava era material per jugar a futbol i a bàsquet. Tinc una obsessió: que l’esport deixi de ser només tema de la secció d’esports dels diaris. L’esport és una qüestió social, econòmica, de R+I+D, política, de justícia... I el fet de ser polític gairebé m’obliga a veure l’esport com una eina per millorar el bé comú.
Cal un canvi de percepció?
Un canvi de mentalitat. Si posem en valor l’esport no ha de ser des del model del futbol mercantilitzat. Des d’una òptica social, el cas Semenya és brutal perquè t’obre dues perspectives, la d’igualtat d’oportunitats i la de gènere. Posa en qüestió aquest sistema binari segons el qual, si no ets home o dona, ets una anomalia.
Defensa la candidatura Pirineus-BCN als Jocs d’Hivern?
La resposta no agradarà: depèn. Depèn de com es facin, de com es preparin, de què se n’esperi, de quin impacte territorial tinguin... No és un sí o un no per se. Si compleixen l’agenda 2030, tenen sentit. Si no, són un error. Hi ha un punt d’esperança pel canvi de mentalitat del COI. Thomas Bach ha estat valent i ha canviat el paradigma: en lloc de ciutats, els Jocs poden ser de països o de grups de ciutats. Ara es valora l’impacte en el territori, no només les infraestructures de nova construcció. Hem de veure si som capaços de fer una proposta sense mesurar-la només en termes econòmics però sense caure en febleses. No necessitem uns jocs perquè econòmicament siguin útils. Útils per a qui? Per a empreses que no ens retornen res? Mirem Rio. Que bé que ens ho vam passar durant els jocs. I després, què ha passat amb les instal·lacions? Abandonades, deteriorades... Aquí tenim un debat pendent. Preguntes al Pirineu i hi ha qui està entusiasmat i hi ha qui no. Hi ha controvèrsia. Hem de fer un bon treball d’acompanyament en aquest debat. Sabent que ens falta cultura sobre el fet esportiu, si ha de ser més que un negoci potser que hi impliquem altres col·lectius. A àmbit organitzatiu, però, Barcelona té credibilitat internacional en sectors diversos, com maratons o la mitja marató que s’acaba de fer ara. Si volem ser reconeguts internacionalment com a referència en organització esportiva, ho podem aconseguir.
Què li sembla que l’antiga directora d’España Global, Irene Lozano, sigui ara la màxima responsable de l’esport a l’Estat?
Si no cal que el Ministeri de Sanitat tingui un metge al capdavant, tampoc cal haver estat esportista olímpic per dirigir l’esport. Ara bé, cal que sigui algú mínimament competent i que es faci acompanyar de bons professionals. I hi ha molts dubtes sobre el grau de competència. Però això no pot ser excusa per res. Les federacions catalanes estan molt condicionades a les espanyoles però és possible tenir una política esportiva molt potent sense tenir seleccions pròpies. Tenir un CAR és fonamental perquè se’n deriven molts fets. Venen esportistes d’altres països, congressos... i Catalunya és referència en generació de coneixement esportiu. Convé que Catalunya inverteixi en el CAR encara que pel mig també hi hagi el CSD? Sí.
Però és Espanya qui capitalitza després els èxits esportius...
És una qüestió polèmica. L’esportista català ha de competir o no amb Espanya? Quan Espanya va guanyar el mundial de bàsquet vaig felicitar Oriola, Marc Gasol, Ricky... Són gent que disputa el mundial amb qui pot fer-ho. Ens convé que excel·leixin? És clar. Si ho celebrem quan ho fa un metge, per què no amb un esportista? Encara que sigui amb Espanya. Com la selecció de waterpolo campiona d’Europa. 13 catalanes de 14. M’agradaria que guanyessin amb Catalunya, per descomptat. Però fan una feina brutal i s’ha de reconèixer. Ens hem de treure els complexos sense renunciar a l’ambició. Espanya no és prou motiu per no estar orgullosos dels nostres esportistes. No poden jugar enlloc més.
Han de defensar més el dret a competir amb Catalunya?
El llistó és el del respecte personal. Mai no ho he demanat a ningú. En privat molts m’han reconegut que hi estan a favor però no ho poden fer públic perquè estan en actiu i tindrien conflictes amb patrocinadors. I al país li convé que tothom excel·leixi o que alguns es defineixin? Jo crec que l’excel·lència. Quan algú es defineix i assumeix els costos que té, se li ha de reconèixer el mèrit. Ara bé, sense justificar que ningú es passi al costat obscur de la força, és millor que aquesta gent es reservi per al moment en què sigui més útil. Ho va fer Pep Guardiola amb el sit and talk i justament va tenir tanta transcendència perquè ell no té cap hipoteca a l’esquena. Laia Palau, Pierre Oriola, Víctor Tomàs... es van solidaritzar amb nosaltres per l’empresonament, i fins i tot això té un cost. A Roser Tarragó la van crucificar sense haver dit res, per una estelada al seu compte de Twitter, i després va liderar, ella i altres però ella en gran part, la selecció espanyola subcampiona del món.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)