El Tour ha fet un salt de sis-cents quilòmetres per poder començar a Chatou, en un meandre del Sena, a deu quilòmetres aigües avall i a l’oest de París, a sis quilòmetres a l’est de Saint-Germain-en-Laye i a deu quilòmetres al nord de Versalles. Tot l’entorn està banyat de tonalitats verd-blaves: l’aigua del riu, els arbres, els arbusts que el voregen i el cel conformen el paisatge que fou el fons d’escenari dels impressionistes.

Renoir, Manet, Monet i Caillebotte van venir aquí a absorbir l’atmosfera de la natura en constant canvi, la brillantor dels seus colors i a gaudir de les tavernes de Chatou i Croissy, i sobretot el famós restaurant Fournaise. Els diumenges a la tarda, burgesos, artistes, poetes i joves espectadors tastaven aquí la bona cuina i passejaven en canoa. El testimoni més conegut d’aquestes escenes de felicitat és el d’Auguste Renoir amb el seu famós quadre Le Déjeuner des Canotiers, aquell quadre que pinta, rèplica rere rèplica, el veí de mans de vidre d’Amélie Poulain.

L’actor Jean Marais, que aquí vam conèixer darrere la màscara de Fantômas, va viure a Chatou amb la seva mare, quan treballava a la veïna fàbrica Pathé-Marconi que, a part de produir pel·lícules, també produïa aparells de ràdio. Marcel Proust va evocar aquesta vila a Du côté de chez Swann, i Georges Mandel, cap de gabinet de Clemenceau i ministre, va néixer aquí, al número deu de l’avenue du Chemin-de-Fer, i va morir a mans de la milícia petainista el 1944.

La cursa podria sortir de Chatou, dirigir-se cap a Nanterre i travessar el pont de la Defense per entrar directament als Champs Elysées, o passar pel pont de Suresnes i pel Bois de Boulogne, però seria massa fàcil i massa ràpid, i el Tour decideix encaminar-se en direcció contrària, cap a Saint-Germain-en-Laye i Poissy, on girarà bruscament per no haver de mostrar la silueta poc fotogènica de la fàbrica Peugeot, i després iniciarà un recorregut per tot allò que les guies turístiques en diuen les environs de París, passaran per l’escola militar de Saint-Cyr i per la mare de tots els châteaux, Versailles.

Els ciclistes entraran a París pel Quai d’Issy, gairebé fins al parc André Citroën, però novament faran una marrada pels bulevards del catorzè i el quinzè arrondissement, seguiran pel parc dedicat a Georges Brassens i també al caire dels jardins del Luxembourg, fins a trobar-se just davant de l’Île de la Cité i travessaran el Sena pel Pont-Neuf, una estampa que els helicòpters de France TV podran recollir ja amb tots els honors. El Louvre, la plaça de la Concorde, l’Arc de Triomf, tot sembla posat i disposat per ser mostrat i ser admirat. Aquí la cursa ja esdevé finalment una anècdota més del paisatge de París, queda engolida definitivament per la metàfora i els ciclistes sembla que pedalin com en una mena de ballet sincronitzat.

Crec que aquesta idea la va captar molt bé el poeta badaloní Marcel Riera en un llarg poema d’alexandrins molt treballats, amb els versos acabats amb paraula plana, com si pedalessin, que acaba dient: «No paren de fer voltes com baldufes humanes, / seguint un any i un altre un nou itinerari, / i això és el que ens atrapa: no es tracta de ciclistes, / ni som al Tour de França i, encara que ells no ho saben, / de fet són la metàfora de la vida dels homes».