El repte del Golden Slam

Al número 1 del món no li falten motivacions. Un altre gran repte és igualar Steffi Graf i conquerir el preuat Golden Slam, una fita que mai cap tennista masculí ha celebrat: guanyar els quatre tornejos grans i l’or olímpic en un mateix any. Els arguments del balcànic, però, són inqüestionables. Té una mentalitat guanyadora contrastada que li permet de sobreposar-se a situacions complicades. Ho demostren la recció després d’haver perdut el primer set contra Matteo Berrettini en la final de diumenge quan dominava per 5-2, o haver remuntat dos sets en la recent final de Roland Garros a Stéfanos Tsitsipas, un jugador molt qualificat. Una tècnica de primer nivell amb el millor revés a dues mans del món, el timó que sovint el guia en la construcció dels punts, el seu gran talent. Una dreta millorada i un servei obert que fa mal i un pla de joc variable que li permet de readaptar-se si les circumstàncies ho requereixen amb una gran astúcia. Tot plegat amb un físic espectacular, amb una elasticitat i rapidesa explosiva que li permeten de ser el millor jugant el contraatac i de mantenir un gran marge de seguretat en els seus atacs. Djokovic no depèn dels primer serveis com els canoners, ni de si la dreta li funciona amb winners. És un tennista multifuncional i versàtil que quan és al nivell actual –similar al que va mostrar al món el 2011 o el 2015–és molt difícil de batre en qualsevol superfície, com acaba de demostrar. Pista dura a Austràlia, terra batuda a París i herba a Londres. Testimonis del seu domini.

Amb el títol a Wimbledon s’ha convertit, a més, en el segon home que guanya els tres primers títols de Grand Slam del curs en l’era oberta. Rod Laver va ser el primer el 1969. Ja n’havia conquerit tres en els seus gloriosos 2011 i 2015, però no per aquest ordre cronològic.