Ciclisme

MELCIOR MAURI

EXCICLISTA PROFESSIONAL I DIRECTOR DE L’EQUIP KH-7

“El còctel de nivells allà és molt maco”

“És un ambient especial, pel que s’hi viu i també pel que dona de si aquell entorn”

“Estant allà i a dins m’agrada i m’apassiona”

Melcior Mauri (Vic, 1966) disputa des d’avui la seva dotzena Titan Desert. Ho fa, l’últim català a guanyar una gran volta (1991), al capdavant del KH-7 que encapçala Josep Betalú, favorit a la victòria.

La cursa torna al Marroc després que l’any passat s’hagués de disputar a Almeria. Sembla que es recupera la normalitat. Com hi van?
Contents de tornar als orígens, com diuen ells. És un ambient especial, pel que s’hi viu i també pel que dona de si aquell entorn. L’equip els últims anys hem estat el més nombrós i diria que aquest any ho continuem sent. Som 27 corredors com a estructura i hi ha l’últim guanyador al Marroc, Josep Betalú, que hi ha guanyat les quatre últimes i que l’any passat va fer el segon darrere el Mantecon.
Tenen feina, doncs.
Ell continua sent un dels principals favorits. Miguel Muñoz i Óscar Carrasco, que són també molt potents, el poden ajudar i estaran al davant. I portem també Núria Picas i Pau Bartoló, que correran en la categoria de parella mixta i que també ho poden fer molt bé. En categoria femenina hi ha Sara Gay, que és debutant i no l’ha fet mai però que pot estar al davant i creiem que té possibilitats de pujar al podi. D’excorredors professionals també hi participa Abraham Olano, que ens donarà molta consistència.
La convivència de corredors de tots els nivells marca la diferència?
És una peculiaritat. Hi ha molts participants i entre aquests n’hi ha de professionals de BTT i de ciclisme que evidentment van a buscar rendiment; d’altres com jo, Abraham Olano o Haimar Zubeldia, que també hi va, a qui ens continua agradant practicar esport i viure aquest tipus de curses. No anem a demostrar res a ningú perquè ja hem fet el que ens tocava en el seu moment i ara és una altra filosofia. I ens barregem amb aficionats i cicloturistes que van a viure la seva Titan, alguns per mirar d’acabar, que ja és molt important per a ells, perquè cadascú sap una mica les seves mancances o dificultats a l’hora d’entrenar-se, perquè tens família i feina, per a un objectiu. Aquest còctel de nivells és molt maco.
En algun moment arriben a patir? No passar-les magres però sí plantejar-se si al final val la pena.
Està clar que patim si volem patir, depenent del que t’hagis entrenat mires d’estar més endavant o no. Som conscients de la nostra capacitat. Però és una cursa dura, són sis dies, una mitjana superior als 100 quilòmetres diaris i llocs i moments puntuals de molta calor. Sí que pateixes, però aquella agonia d’anar a buscar el rendiment, intentar no quedar-te perquè t’estàs jugant un resultat esportiu, això no perquè ja ha passat a un segon terme.
Tampoc deuen anar a passejar-se.
La gestió de l’equip per a mi és la prioritat. I gestionar moltes coses malgrat estigui corrent perquè puc aportar moltes més coses des de l’àmbit de la navegació, retallades, confecció de tracks... Ho faig durant la cursa i preparo els de l’endemà. Estant allà i a dins m’agrada i m’apassiona.
Com veu el ciclisme de carretera d’ara, amb la irrupció dels joves?
Està canviant, venen amb molta empenta i en l’àmbit mundial ja veiem com estan dominant. Egan Bernal, Tadej Pocagar, Remco Evenepoel, Mathieu van de Poel, Wout van Aert... Tenen una manera de córrer que ha fet canviar el ciclisme.
I algun català guanyant una gran?
És complicat somiar grans victòries. S’ha de treballar la base i segur que si es fa acabarà sortint.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.