Natació

ENRIC BERTRAN

PRESIDENT DE LA FEDERACIÓ CATALANA DE NATACIÓ

“No m'imagino el COE o el CSD agraint el nostre treball”

Admet que les 17 medalles aconseguides per la federació a Londres eren una fita impensable, però veu possibilitats de mantenir-la en el futur

Lloa la feina fosca dels centres de tecnificació de la catalana

Al càrrec fins al 2018.
Enric Bertran va esdevenir president de la federació el desembre del 2008. El mes de març va ser reelegit per a una legislatura de sis anys. En la junta hi ha alguns dels històrics de la natació i el waterpolo català, com ara Pere Robert i Lolo Ibern, responsable també del campionat del món de Barcelona del 2013, que començarà el 19 de juliol.
Els resultats de Londres són un petit miracle, però al darrere hi ha l'esforç i la suma de tots els clubs de Catalunya

La natació catalana va viatjar a Londres amb 35 esportistes i ha tornat amb 17 d'ells com a medallistes, un percentatge mai vist en la història de l'entitat. El president explica com s'ha arribat a aquest èxit sense precedents.

Sembla que de l'èxit de la natació i el waterpolo tothom se'n penja medalles (i mai més ben dit) menys vosaltres.
L'ombra del Comitè Olímpic Espanyol (COE) i el Consell Superior d'Esports (CSD) és molt llarga i no me'ls imagino reconeixent i agraint el nostre treball o reconeixent els mèrits dels altres més enllà dels seus. Si la federació espanyola de natació se sent menystinguda imagina com ens hem de sentir una pobre federació territorial...
Però el percentatge (17 de 23) és escandalós)
Hi ha uns casos més flagrants que altres, com ara el de les noies de l'equip de waterpolo, que van ser campiones del món júnior i van fer el salt a la selecció absoluta. Totes van sortir del nostre centre de tecnificació, igual que totes les de l'equip de sincronitzada, que es van formar al nostre centre amb la Beth Fernández. És una feina que hem pogut fer gràcies al CAR i als recursos del govern amb les beques ARC. Això també s'ha de dir.
A l'hora de comptar medalles algú els ha agraït aquesta tasca?
Haig d'admetre que des del govern català ens han felicitat per aquests resultats; vaig tenir l'oportunitat de parlar-ne amb l'Ivan Tibau a Londres.
Reflecteix realment la realitat de la natació catalana l'èxit olímpic?
És un petit miracle, però al darrere hi ha el nostre esforç i la suma de tots els clubs de Catalunya. L'eclosió de la Mireia Belmonte no hagués estat possible sense el CN Sabadell, l'èxit de la sincronitzada és impensable sense el Kallipolis i el treball del mateix Sabadell i del Mataró és indispensable per entendre que l'equip de waterpolo femení hagi estat subcampió. La suma de molts esforços ho ha fet possible.
Aquest “petit miracle” es pot allargar en el temps?
Ara mateix hi ha un boom impensable en la natació sincronitzada. Estem obligats a formar tècnics a corre-cuita i molts clubs s'han interessat a crear seccions de sincronitzada. Falta veure si això és compatible amb les instal·lacions que tenen. El waterpolo femení podrà mantenir-se a l'elit, com ha fet el masculí des del 1992. Això no vol dir que sigui sempre subcampió olímpic, però podrà estar permanentment entre els millors del món; igual que els nois, que gràcies al treball dels clubs es mantenen sempre entre els sis millors equips del món; un mèrit que de vegades no se'ls reconeix. El waterpolo femení és un fenomen imparable; ara al centre de tecnificació entraran noves jugadors de clubs com el Rubí, el Vallirana i el Mediterrani, mentre que les subcampiones passaran a formar part del pla ADO. Si treballem bé aquesta piràmide això ha de funcionar.
Ivan Tibau ha dit que caldrà concentrar els recursos econòmics en els esports que assegurin èxits. Es deu referir al vostre.
El nostre esforç, almenys, s'ha reflectit en aquests Jocs Olímpics i si podem mantenir-lo, sabent que són temps difícils per a tothom, continuarem donant alegries a l'esport del país.
Serà difícil que surtin més figures com Belmonte?
La modalitat que fa ella és la més sacrificada i si apliquéssim a Catalunya els mètodes que he llegit, per exemple, que fan servir a la Xina se'ns tirarien a sobre totes les associacions de defensa de la infància. És impensable. La mainada, i també els pares, veuen com un gran esforç i un entrenament molt dur tenen una recompensa molt petita. Contra això és difícil lluitar-hi.
El mundial de Barcelona arribarà en el moment just per allargar aquesta ratxa triomfal.
El primer que diuen molts dels medallistes és que ja tenen al cap el mundial perquè jugar a casa és un fet incomparable, o sigui que l'afrontaran amb una ambició encara més gran que la que tenien a Londres. Veig, a més, molta gent disposada a animar els nostres esportistes. El mundial no deixarà cap obra per al futur, perquè no tenim capacitat d'inversió i és normal que no en tinguem, però esportivament sí que pot deixar un llegat incomparable. He seguit tota la repercussió que han tingut les medalles per les xarxes socials i tothom està il·lusionat amb aquest mundial.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.