Més esport

Traspassant fronteres a l'Olimp

llegendaris. Quatre anys després, Michael Phelps i Usain Bolt tornen a compartir el protagonisme a Londres: el nedador, com a esportista més llorejat, i l'atleta, com el millor velocista de la història

Phelps, que no va oferir la millor versió, va tornar a ser la gran icona del Centre Aquàtic
A l'hora de la veritat, Usain Bolt va tornar a demostrar que és l'home més ràpid del planeta

Un altre cicle olímpic, de Pequín a Londres, i els mateixos noms propis amb majúscules: Michael Phelps i Usain Bolt. L'un perquè va dir adéu a la competició per la porta gran havent segellat el gran rècord absolut de medalles olímpiques (22). S'acaba la llegenda i comença el mite. I l'altre perquè en el seu anhel per esdevenir llegenda ja s'ha convertit en l'únic bòlid del tartan capaç de revalidar els tres títols olímpics en la velocitat pura (100, 200 i 4x100 m).

Després de tancar la seva col·lecció olímpica a la capital britànica, Phelps va fer aquesta confidència sobre l'entrenament previ a la final dels 4x100 m estils. Sense treure's les ulleres i encara dins la piscina, es va dirigir al seu entrenador, Bob Bowman: “Tota la meva vida vaig intentar ser com Michael Jordan. Ell es va convertir en el millor jugador de bàsquet que hi ha hagut i jo m'he convertit en el millor nedador de tots els temps. Ho hem aconseguit junts. Gràcies.” I va afegir: “Jo podia amagar les llàgrimes rere les ulleres, però a Bob li vessaven per tota la cara.” Phelps va ser la gran icona al Centre Aquàtic, però no va oferir la seva millor versió. Més d'un especialista va acabar decebut per la seva actuació en els 200 m papallona, la prova que sempre havia dominat com ningú. A Pequín havia protagonitzat una final superba, però a Londres va tenir algunes errades tècniques –horrorós en els viratges i distret a l'arribada– que a la llarga li van suposar la cessió del tron a mans del sud-africà Chad le Clos. De fet, el Tauró de Baltimore no perdia una final d'aquesta especialitat des del 2001. Sigui per la falta de preparació o de motivació, Phelps va aconseguir el seu botí més exigu –en el seu debut olímpic a Sydney, amb 15 anys, encara era un adolescent– des dels Jocs d'Atenes. A la capital grega va guanyar vuit medalles (sis d'or i dues de bronze); a Pequín, vuit més (totes daurades) i a Londres va completar la col·lecció amb sis més (quatre d'or i dues de plata). En total, 22 podis que van catapultar el nedador nord-americà fins a la cúspide de l'Olimp, davant de la gimnasta ucraïnesa Larissa Latinina, que en va obtenir divuit (nou d'or, cinc de plata i quatre de bronze) entre els Jocs de Melbourne 1956, Roma 1960 i Tòquio 1964.

El debut de Phelps a Londres ja sonava a comiat i va quedar lluny de les expectatives. En els 400 m estils, que va guanyar el seu gran rival Ryan Lochte, es va quedar a les portes del podi. “Em sento com una merda. És frustrant. Al pas pels 200 metres ja he vist que anava buit”, va ser la primera reacció, en calent, del deixeble de Bowman. El seu mal debut es va atribuir al cansament acumulat pel fet d'haver assistit el dia abans a la cerimònia inaugural, experiència que no havia pogut gaudir en les tres participacions olímpiques anteriors. Phelps va haver d'esperar a la segona jornada per estrenar el seu medaller particular. I tampoc va ser una jornada reeixida del tot perquè el relleu dels Estats Units de 4x100 m lliure va haver de claudicar a l'empenta de l'equip francès liderat per Yannick Agnel. El fenomen de Baltimore no va nedar cap més final fins al 31 de juliol, el dia assenyalat per ingressar definitivament als altars de l'Olimp. L'or en els 4x200 m lliure i la plata en els 200 m papallona –Le Clos li va pispar el títol en l'últim moment– el van consagrar definitivament com el més gran, amb dinou medalles olímpiques. Latinina quedava enrere, però Phelps encara tenia feina per fer a Londres. Alliberat per la gesta, el Tauró va oferir la seva millor versió en les últimes jornades i va assolir consecutivament els títols de 200 m estils, superant Ryan Lochte; els 100 m papallona, després d'una remuntada magistral, i dels 4x100 m estils en una cloenda que es va convertir en un homenatge al nedador més gran de la història.

A pocs metres del Centre Aquàtic, els 80.000 espectadors que van omplir matí i tarda l'Estadi Olímpic de Stratford també van tributar el seu reconeixement particular a Usain Bolt. El Llampec de Trelawni va arribar a Londres amb molts dubtes i en va marxar amb tot l'estadi corejant el seu nom i havent reforçat la seva condició de primer astre de l'univers atlètic. Les tres medalles d'or assolides a Pequín i les tres de Londres han elevat l'esprintador jamaicà a la categoria de llegenda que amb tant anhel perseguia. A més, en dues de les tres proves va rebaixar els registres aconseguits al Niu de l'Ocell. Bolt va iniciar la seva exhibició en la final de 100 m més ràpida de la història, amb set atletes per sota dels 10 segons. A l'hora de la veritat, el fenomen caribeny va oferir tot el seu potencial i va cobrir l'hectòmetre en 9.63, rebaixant el seu rècord olímpic de Pequín (9.69) i quedant a només 5 centèsimes de la plusmarca del mundial de Berlín (9.58). Yohan Blake (9.75) i Justin Gatlin (9.79) van ser dos rivals molt dignes, però ni millorant els seus registres personals –el jamaicà el va igualar– en van fer prou per resistir la gambada imperial d'un Bolt desbocat a la recerca de la seva primera medalla d'or a Londres. En la recuperació del millor Bolt hi ha tingut molt a veure Blake, el seu company d'entrenaments, que mesos abans li havia infligit una doble derrota en les proves de selecció jamaicana. “Les dues derrotes a Kingston em van fer obrir els ulls i em vaig preguntar si estava realment preparat per als Jocs”, va admetre el triple recordista mundial després del seu primer títol a Londres. En els 200 m, Bolt va arrodonir el seu doble doble –revalidar els títols olímpics de les dues proves de la velocitat pura–, una fita sense precedents, que no havia aconseguit ni el mateix Carl Lewis. Aquesta final va esdevenir tota una festa per a l'atletisme jamaicà, amb Bolt, Blake i Weir acaparant les tres places del podi. Un domini que havia de tenir el seu colofó en el relleu curt (4x100 m). Els bòlids de groc canari van volar sobre la catifa vermellosa de Londres per aturar el cronòmetre en una nova plusmarca mundial (36.84).

Phelps ja s'ha allunyat definitivament de les piscines, però Bolt té la intenció d'engrandir la seva llegenda atlètica fins als Jocs de Rio de Janeiro del 2016, quan ja tindrà 30 anys.

22
Medalles.
Amb els sis podis aconseguits a Londres, Michael Phelps va elevar el seu botí olímpic a 22 medalles, i es va convertir en l'esportista més llorejat de la història.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)