El Barça de bàsquet va encaixar divendres una de les pitjors derrotes de la seva història. Un 63-102 contra el Real Madrid té unes causes i ha de tenir també conseqüències. Primer de tot s'ha d'evitar entrar en el joc de l'excusa fàcil de les lesions, perquè, si bé hi són i ningú les pot negar, no poden explicar la imatge d'un equip que s'arrossegava per la pista contra l'etern rival. La primera mirada en un equip professional sempre va dirigida cap a l'entrenador, però van ser els jugadors els que van abaixar els braços en una barreja mental d'impotència, cansament físic i inferioritat manifesta contra un rival que tenia totes les ganes del món i els jugadors adequats per assaltar el Palau Blaugrana.

Un sol partit no explica la nefasta planificació de la plantilla, però ajuda a fer-ho. No pots comptar que Navarro continuï sent un puntal de l'equip, perquè aquests últims anys no ho ha pogut ser. Tomic i Dorsey no poden mantenir el ritme contra els grans d'Europa, sobretot si el segon no està ni tan sols recuperat. Koponen, diguin el que diguin, no és un base, i deixar Rice sol és un altre suïcidi. D'Oleson i Perperoglou no es discuteix la seva professionalitat, però no marquen diferències i Vezenkov i Eriksson estan verds, per citar altres problemes. Les conseqüències de la derrota és que arribaran un o més jugadors. El Barça no es pot permetre anar per Europa amb un equip tan limitat.