Editorial

L'EDITORIAL

Espanya, i Madrid, la gran excepció

Ara el Barça és un gran d'Europa, també pels títols, i el gran rival de l'equip de l'Espanya eterna, el Real Madrid

Temps era temps, hi havia una regla no escrita en el món del periodisme esportiu segons la qual quan un equip d'una lliga espanyola sortia a competir a Europa es produïa una mena de ¡Santiago y cierra España! al seu voltant. No hi havia colors quan es tractava d'afrontar un rival estranger. Tothom, els altres clubs, els mitjans, li donaven suport, si més no de cara al públic. I no ens estem pas referint només als temps del franquisme, quan calia anar molt en compte amb el que s'escrivia i es deia, també en esports.

Aquella regla ja fa temps que es va oblidar. Si més no, quan un dels afectats és el Barça. La prova la tenim en el 6-1 de dimecres. Mentre arreu del món la immensa majoria de mitjans xalaven amb la remuntada, a l'Estat espanyol, a Madrid, la rancúnia se'n menjava uns quants, que veien l'àrbitre com a responsable únic de la gesta blaugrana. No van dir el mateix quan el Celta va sobreviure en l'Europa League amb un penal regalat en el temps afegit. En aquell cas, es va veure ben clar que el ¡Santiago y cierra España! seguia ben viu. Amb el Barça no. Ja fa molt temps que el Barça no és aquell equip que guanyava alguna recopa de tant en tant. Ara és un gran d'Europa, també pels títols, i el gran rival de l'equip de l'Espanya eterna, el Real Madrid. I davant d'això, què millor que clamar per la injustícia comesa a un equip francès –quina ironia– i carregar contra l'àrbitre. Ells. Quina barra.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.