Sovint la realitat supera la ficció, i amb Mariano Rajoy ja hi estem acostumats. El president espanyol, eufòric per la medalla d’or de l’equip de bàsquet femení en el campionat d’Europa, ja va pronosticar una victòria en el proper mundial, al davant dels Estats Units. Sense comentaris. No va dir res, és clar, i això ja ho recordarem nosaltres del fet que sense el bàsquet català tota l’èpica conquistadora amb què dirigents, mitjans i polítics espanyols celebren els triomfs de les seleccions masculina i femenina no existiria. El paper no només de l’eterna Laia Palau, sinó de Marta Xargay, Anna Cruz i Sílvia Domínguez en aquest últim europeu només és la continuïtat d’una història ben coneguda, que es repeteix en la selecció dels germans Gasol, Navarro, Ricky i companyia.

De les jugadores campiones d’Europa, a banda del seu talent, el lideratge de Palau i la seva comunió també cal destacar el seu tarannà. Són conscients del seu enorme talent, però ho assumeixen amb humilitat, sense creure’s superiors a ningú. De fer-les defensar i treballar com ningú ja se n’encarrega Lucas Mondelo, un altre home clau en la història del bàsquet femení a Catalunya. Aquest èxit s’afegeix, és clar, al boom de l’esport femení a casa nostra, encara injustament tractat, sobretot en l’àmbit econòmic. Totes les grans figures d’aquesta selecció s’han hagut d’anar a buscar la vida a fora. Que hi reflexioni Rajoy...