Opinió

La mentida del rugbi espanyol

De l’historial recent de la Federació Espanyola de Rugbi, n’hi ha per llogar-hi cadires. D’entrada s’ha dedicat des de fa anys i panys a boicotejar el reingrés de la federació catalana a la federació internacional, de la qual va ser fundadora el 1934, amb conductes que no cal explicar aquí perquè són les mateixes que veiem cada dia políticament per part del govern espanyol. D’això n’han estat testimonis i sobretot víctimes els últims presidents de la catalana. L’última gesta ha estat a l’altura de la talla dels seus dirigents, una desqualificació de les eliminatòries de classificació per al mundial del 2019 que és tota una lliçó de justícia poètica. Per alineació indeguda, és clar. Un equip que feia anys que alineava un 80 per cent de jugadors forans –sobretot francesos fills i nets d’espanyols– ha caigut finalment en la seva pròpia trampa.

Després de gairebé una dècada deixant els jugadors formats pels clubs espanyols a l’estacada perquè el fi –anar com fos a un mundial– era molt més rellevant que el mitjà, ara es troben que la gran mentida d’aquest equip, que no representava ni de bon tros la realitat de l’esport al seu territori, despulla definitivament el rugbi a Espanya, que malgrat el suport de Felip VI continua essent un esport que no progressa en l’àmbit internacional. Així si la USAP –equip de 2a francesa– agafés ara una selecció espanyola de veritat –amb jugadors de la lliga– probablement la rebregaria de dalt a baix. Mai la metàfora d’Ícar, doncs, havia estat tan diàfana. El rugbi espanyol va intentar tocar el sol, es va cremar i la caiguda tot just ha començat.

Que la planificació d’assaltar el cel amb un projecte d’equip “internacional” seria un fracàs estava cantat, perquè Espanya, de fet, ja va jugar un mundial (1999) i ho va fer amb la majoria de jugadors amateurs de la seva pròpia lliga, la seva millor generació, amb alguns dels millors jugadors catalans de la història: Jordi Camps, Víctor Torres, Albert Malo, Oriol Ripol i Ferran Velazco. I, paradoxes de la vida, el seleccionador era l’actual president, Alfonso Feijoo, que quan va arribar a la presidència, el 2014, per un escàndol econòmic sense precedents –d’això se’n podria fer un llibre també– no va saber aturar l’espiral sense sentit que s’havia imposat en la direcció esportiva, que per la seva culpa ha deixat sense oportunitats en la selecció –que vol dir projecció esportiva i sobretot econòmica– els millors jugadors catalans dels últims anys. Penso ara en Héctor García, Sergi Aubanell, Marcos Puig, Nil Baró, Pol Pla, Joan Losada, etc. Això per no citar també els millors jugadors espanyols i bascos, la majoria dels quals només han pogut assistir atònits a les convocatòries del seleccionador i al desastre final.

També han callat els responsables del CSD, que entenien que una classificació per al mundial de rugbi seria un altre èxit de la presumpta edat d’or de l’esport espanyol i que, de fet, ningú miraria la lletra petita, o sigui quins jugadors formaven realment aquest equip malgrat que tot era legal. Fins i tot a França han frenat la convocatòria de jugadors australians o neozelandesos per al seu equip. El reglament ho permet però la federació francesa ha considerat que el rugbi del país no evolucionarà en cas contrari. Si s’ha de perdre, es perd, però es perd amb els jugadors que hem format nosaltres. Una selecció espanyola d’atletisme amb atletes kenyans, jamaicans, etíops i nord-americans seria molt més competitiva que l’actual, però provocaria un desastre monumental ja que destruiria la seva base. Això està fent el rugbi espanyol.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)